el sepulcre buit
EL SEPULCRE BUIT
Aquests
dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de
resurrecció en el seu llibre Setmana Santa. Potser perquè per a mi la
Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que
no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència,
de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació
davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança,
he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la
vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens
salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en
comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on
supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada
de les dones.
Hi
són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria
Magdalena, que és l’única que apareix en l’Evangeli de Joan. En el poema
d’Espriu, són “dones”, en plural, les que van al sepulcre, s’acompanyen, es
conforten mútuament, se sostenen les unes a les altres. I hi van, diu el poeta,
amb la intenció manifesta d’embalsamar el cos de Jesús (el fill, l'amic,
l'amat), una intenció que Mateu i Joan silencien, a diferència de Marc i Lluc. El
poeta dóna el protagonisme a unes dones que són mediadores entre la vida i la
mort, perquè tenir cura dels cossos quan ja són morts és una manera de reconèixer
el seu pas per la vida, de fer un espai a l'absència, d'assumir-la com a part
integrant d’un tot. És negar d'alguna manera la ruptura absoluta de la mort,
amb fe o sense, amb l’esperança secreta de rescatar alguna cosa que s'assembli
al consol. Les dones que van al sepulcre a embalsamar el cos que han estimat
resignifiquen la mort i posen en evidència fins a quin punt és violent negar la
possibilitat d’acomiadar els difunts. Per això el sepulcre buit, en comptes de
l’esperança evangèlica, és en els versos d'Espriu buit afegit al buit, mort
damunt de la mort, vertigen damunt del vertigen. El sepulcre buit deixa l’ànima
en suspens, avorta el comiat, frena la darrera mostra d’amor. Així els
sepulcres buits dels nostres dies: els refugiats i migrants ofegats a la
Mediterrània, els afusellats de la guerra civil escampats en fosses comunes,
els desapareguts en la repressió de les dictadures, els estudiants assassinats
i esborrats del mapa com si no haguessin existit mai. L’absència del cos mort
anul·la el darrer vincle amb la vida, el del comiat físic, la carícia darrera,
el petó definitiu. Perquè mentre el cos hi és, encara és, i se’n pot tenir cura
–es pot estimar encara.
I
sense el cos, soledat infinita la que sent, diu el poeta, “la qui més l’estima”.
Una desolació que s’afegeix a la falta de credibilitat que s’atorga al
testimoni de les dones: els deixebles no se les creuen (“les seves paraules els
van semblar un deliri, i no se les van creure”, Lc 24, 11), i segons Marc, les
dones “no van dir res a ningú, perquè tenien por” (Mc 15, 8). Por de no ser
cregudes, de no ser enteses, de no ser reconegudes en la seva experiència. Una
por que connecta amb fil invisible amb la por de tantes dones al llarg de la
història, però també encara, i molt, amb el silenciament, el desprestigi, la
invisibilització i la falta de credibilitat i de respecte davant la paraula
femenina (que vol dir “d’elles”, i no cap altra cosa). Una por que és el revers
de l’admiració que sento (que sentim moltes, crec) per les que són valentes i
parlen, les que diuen el que nosaltres en un moment donat no ens atrevim a dir,
les que s’enfronten al rebuig, a l’agressivitat, a la violència, a la denúncia.
És fàcil, agent patriarcal: intenta fer callar amb denúncies la veu d'una
poeta, insulta una dona política, acarnissa’t contra dues menors d’edat que
canten l’amor lliure entre dones, amenaça de mort una feminista que denuncia la
islamofòbia, deslegitima les dones víctimes de violència masclista.
Cancel·la’ls la paraula i les esborraràs per sempre de la pell de la història.
I
encara que Espriu provi de defensar-les (“Potser creieu / gens de fiar / uns
ulls que tant / han estimat?”), no sé si em serveix l’amor reivindicat com a
garantia de veritat, de certesa. Ella estima, per tant creu-la. M’inquieta.
Llegeixo els versos següents: “ran de l’avenc” que és la mort, el poeta afirma
que no hi troba res. Torna la buidor del sepulcre sense cos, l’adéu en suspens
de les dones. El silenci de les dones. La por de les dones. La soledat de les
dones. La paraula deslegitimada i menystinguda de les dones.
Rescato
la paraula, la recupero, la reprenc –l’estenc, l’exposo, l’articulo, me la
crec. Exerceixo una setmana més el dret i la responsabilitat de dir-me, de dir,
malgrat tots els malgrats. Potser és aquesta l'única manera que se m'acut de
connectar amb els renaixements i l’esperança: omplir de mots els meus
sepulcres, els nostres sepulcres, tots els sepulcres.
Article publicat a La Directa el 31 de març de 2016
Comentaris
Gracies!
no cremis les naus
No cremis les naus: t'enduràs sempre amb tu, impregnant-te els pulmons, la pols verinosa de la cendra i del fum. Deixa-les a la platja. Plora, de genolls a la sorra, la terra enllà del mar on ja mai més permetràs que et duguin de tornada. Agraeix-los el viatge. Venera-les. No els tinguis rancúnia per haver-te allunyat del que fins ara era el teu paradís. Estima-les. Estima'n la coberta, el màstil, les veles, els llistons de fusta que t'han bressolat durant la travessia. Recorda amb elles les tempestes, l'angoixa, el pànic, el fred perforant-te la pell, cosint-te encara més desenes de forats al tel de l'ànima. Recorda els dies de calma, els dies en què l'enyor ja no era, ja no hi era, i la mar era mare i eres tu. Beneeix les naus. Després, posa't dempeus i camina cap a la terra. El continent és infinit, i té altres platges des d'on reprendre nous viatges amb altres naus. Aquestes es quedaran al seu lloc, que ja no és el teu, i a poc a poc tornaran a la mar i a la sorra. Si mai les retrobes, seran esquelets de fusta imponents, com elefants vells que van a morir als orígens. I ja no hi haurà el perill que puguin retornar-te al lloc que no et pertoca.
Avui per casualitat, (si és que les casualitats existeixen) he entrat al teu blog i llegit la teva potent reflexió de les dones en l'anada al sepulcre de Crist.
Tant cert, el que dóna la mort, i els comiats ddels cossos morts...
Gràcies, obres noves mirades sempre, que ressonen en pensaments interiors d'altres persones.
I el poema de la nau, és com la vida mateixa, viatges amb naus diverses, que més que cremar, hem d'acomiadar i anar terra endins, a d'altres indrets, albirant noves rutes, noves naus, nous cossos o noves experiències, sense el fum cremat de les antigues.
Gràcies
Gemxx