SOBRETOT AMB EL QUE NO

Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no.
Marilia Samper, L’ombra al meu costat

El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat abans que patir angoixa tancat al soterrani. El nen petit mort de por que després va ser el meu pare, mentre tremolava tot sol en la foscor i es tapava les orelles per no sentir els avions i les bombes, va prometre a Déu que si en sortia viu es faria capellà. I quan va haver acabat la guerra, tres anys després, va complir la seva promesa i va entrar al seminari.

M’ho explica amb perplexitat, amb neguit, amb un deix de culpa. El trasbalsa haver construït una de les decisions més importants de la seva vida sobre les aigües d’una por tanmateix inevitable, profundament humana, i haver-la estintolat en el mur d’una lleialtat a prova de foc que avui no sap si tenia gaire sentit. Intento alleujar-li la inquietud recordant totes les decisions que va prendre després amb una valentia inqüestionable: desobeir els seus superiors eclesiàstics i negar-se a rebre Franco a la Catedral de Ciutadella el 1960; deixar la parròquia des Migjorn, la família, la comunitat, l’illa, el que avui alguns anomenarien la seva zona de confort, i anar-se’n a l’altra punta de món, entre altres coses, “perquè llavors, si eres capellà, tothom creia que eres addicte al règim”; abandonar el sacerdoci i quedar-se al carrer, sense feina, sense sostre i sense un duro, perquè s’havia enamorat d’una mestra de Viña del Mar; cansar-se d’esperar la dispensa del Vaticà i casar-se igualment, a casa de la futura sogra, amb dos altres capellans amics oficiant la cerimònia; i també, ara que hi penso, tenir quatre fills amb un sou migrat de corrector de proves d’impremta.

Em diu, llavors, que això no és el pitjor. Que el que més greu li sap és no haver entès la vertadera naturalesa del déu en qui creu i que no té res a veure amb el déu castigador i jutge de l’Antic Testament i d’alguns sectors de l’Església catòlica: “Déu no és un comerciant que et fa un favor si tu li’n tornes un altre. Déu és amor incondicional. I en canvi jo he estat convençut tota la vida que li devia un favor. No vaig entendre res. Ell m’hauria estimat igual si jo no hagués complert la meva promesa.”

Callo. M’adono que encara que els actes valents ens rescabalin dels que fem impulsats per la por, la covardia no és raó per des-estimar ningú. Que l’amor, digue-li déu digue-li com vulguis, porta en si, de manera inherent, el respecte absolut pel que l’altre és i pel que pot arribar a ser, però també, i sobretot, pel que l’altre no pot, ni podrà mai, arribar a ser. Que sí, que ja sabem que la por ens paralitza el viure, ens desconnecta del desig real i el torna a tapar quan alguna espurna inoportuna, una esperança, un anhel, una carícia imprevista, ens el revifa. Que ens esclafa l’esperança quan veu que treu el cap tímidament entre les boires de l’amenaça, de l’habitud, de la nostra parcel·la coneguda i abastable. Ho sabem. Però també sabem, o hauríem de saber, que en cada moment fem el que podem. I que els discursos culpabilitzadors que ens dicten la quotidianitat, siguin judeocristians, de la nova era o del nou imperi de la felicitat obligada i a tothora, sovint fan més nosa que servei.

Parla, el pare, de les bombes, de les promeses, del mestre al terrat que es mirava els avions; parlo, jo, dels armaris, dels quaderns cremats, dels ara-no-puc i dels potser-demà. I concloem que tanmateix la vida dóna per viure moltes vides. Que a la guerra no era estrany que les criatures tinguessin por de les bombes i fessin promeses mortes de por en la foscor d’un soterrani. Que l’amor, o déu, o digue-li com vulguis, no entén de transaccions ni de favors ni deutes. I que qui mai no hagi elegit en algun moment salvar-se, quedar-se immòbil a la vora del camí, recular sense intenció d’agafar impuls, aguantar la respiració fins que passi el núvol, que llanci la primera pedra. Al buit, si pot ser. I que s’assegui a escoltar-ne l’eco.

(Article publicat a La Directa i recollit en el llibre Beneïda sigui la serp)