Bona Pasqua
 |
| (Fotografia: Queralt jqmj (CC BY-SA 2.0) |
Ella
s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la
celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi
m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit
ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que
alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el
relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una
vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa
gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts
creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua”
ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement,
la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió
total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos
vives. Coincideix, a més, sovint, amb l’inici de la nostra primavera, una
promesa de desglaç, de dies llargs i nits a la fresca, de maduixes amb nata,
cireres sucoses i roselles valentes als marges dels camins.
Aquest
any, doncs, rebo un “bona Pasqua” després de molt temps, i passen coses. Passa
que se m'obre un espai de reconeixement d'una vivència espiritual que no per
íntima necessita menys ser compartida. Passa que arriba, justament, en un
moment en què l'esclat primaveral se solapa amb la recuperació física després
de moltes setmanes d'aturar màquines, i que en aquest procés, lent i esquitxat
sovint de desànim, m'ha sostingut la cura i el compromís de persones estimables
que s'afegeixen a aquest "bona Pasqua" des de la seva pròpia i
distinta posició respecte de l'espiritualitat i les creences. No sé, de fet, si
són atees, budistes, musulmanes, panteistes o de la pachamama, i només
m'importa en la mesura que per a elles sigui també important compartir-ho; però
sí sé que ens fem lloc, les unes a les altres, des del que som i mirant el que
l'altra és, no el que voldríem que fos; el que l'altra sent, pensa i creu, i no
el que voldríem que sentís, pensés i cregués. I és que acomiadar-se desitjant
un “bona Pasqua a les que la celebreu” en un grup de persones heterogeni pel
que fa a les creences i l'espiritualitat supera de llarg qualsevol teoria sobre
el respecte a la diversitat religiosa: és un gest real de compromís i de
pràctica d'aquest respecte, un acte verbal que aconsegueix fer espai a una
dimensió importantíssima per a les persones creients (en aquest cas cristianes)
sense negar en absolut l'espai a les persones no creients o que tenen altres
creences. Encara més: les posa en relació, com una rotllana que s'eixampla per
fer lloc a qui acaba d'arribar i permetre-li que sigui qui és, en plenitud.
Acullo,
doncs, el "bona Pasqua a les que la celebreu" amb la gratitud de qui
se sap reconeguda (no tolerada, ni acceptada, ni admesa) en una part d'ella que
la travessa i la significa. Una mà oberta ja no solament al diàleg, sinó a
l'acte amorós de fer espai a la vivència de l'altra persona, tant si ens ressona
en l'experiència pròpia com si ens resulta totalment aliena. No cal gaire més
per posar en pràctica el teoritzat respecte a la diversitat religiosa:
simplement celebrar amb, compartir amb, ser amb. I no perdre mai de vista que
aquest reconeixement absolut i incondicional de l'altre és justament l'arrel
que dóna sentit a les lluites i els compromisos dels moviments socials en què
ens vinculem: la lluita radical contra l'opressió, el rebuig i l'odi exercits
contra qualsevol ésser humà.
Text publicat a La Directa (20-04-2017)
Comentaris