La vida té vida pròpia

Si tingués el do de profecia  i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe  que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. (Primera carta de sant Pau als corintis) (...) on ets? on ets? on ets? i cap resposta no s'alci de la terra llevat d'una flor. Màrius Sampere Una pedra al mig de l'estany. Bomba d'amor, de tendresa, de carícia. Això vas ser. Això va ser el teu estar en el món, des de l'inici fins al final. Inevitablement, s'obriren al teu voltant cercles concèntrics, infinits, expandint-te. El primer cercle, el teu nucli dur. La mare i el pare, a qui deies sempre pel nom propi. La germana, fortalesa i somriure, roca i amor. La teva companya, amor que sempre hi és, que hi tornaria a ser fins i tot si sabés el camí del dolor que havia d'estimbar-se en l'absència. I des d'aquí, anar sumant: els qui et vam conèixer a la parròquia, a la catequesi, a l'Esplai. Els ami

Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab

(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix

L'âme proscrite de ma mère cogne contre la vitre Oiseau encagé trop longtemps tout au long de sa vie elle chante mes poèmes aux banquets du diable Anise Koltz