volar

(article pulicat a La Directa el 27 de juliol de 2016)

que yo te quiero ver
volando pá arriba con las alas extendidas
y al dolor darle puerta y salida
Lidia Uve, "Yo te quiero ver"

Un dia, de menut, el pare va intentar volar. Amb dues posts i un caixó de fusta de pi, va enllestir il·lusionat un aeroplà ultralleuger. El nen imaginava el trajecte que el petit avió dibuixaria pels breus confins del seu univers infantil: s’elevaria des del pati de la casa, traspassaria el mur blanc que delimitava la finca familiar i solcaria el cel damunt els terrats i les xemeneies de la seva Ciutadella dels anys trenta. Prudent, va provar, primer, un vol curt des del taulell més alt de la impremta de l’avi. El plor inconsolable va alarmar els adults, però no tenia res a veure amb els cops de l’aterratge forçós: “No vola!”, repetia incessantment entre sanglots el menut, mentre l’àvia respirava alleujada en comprovar que el seu primogènit no havia pres gaire mal.

Avui, a vint-i-quatre hores del seu 90è aniversari de vida, el veig xipollejant al safareig de l'hortal amb totes les criatures de la nissaga en el vídeo que m'envia la germana des de Menorca, i em pregunto quants vols més deu haver plorat sense que nosaltres ho sabéssim. La fam roent "en edat de créixer", remarca sempre ell, mai no saciada del tot durant la guerra. La vida segada massa aviat de la germana mitjana. La calma familiar que tant anhelava i una feina motivadora i il·lusionant estroncades de cop per dues dictadures, la de Acá y la de Allá. El fill que nasqué mort. El pis incendiat, els llibres destruïts. Les expectatives, si és que n'hi hagué, sobre nosaltres, els quatre que sí que vam néixer. Els versos encallats al coll, el desig reprimit de caminar per les teulades les nits d'estiu, la tesi i les ambicions professionals frustrades per la tediositat d'una feina absorbent i avorrida. La memòria de la mare esquinçant-se lentament com una tela de cortina exposada durant dècades al sol.

Penso en els vols fallits del pare i aterro estrepitosament i sense traça en les meves avionetes de fullola estavellades contra el terra fred del menjador. La mare a l'altra banda de l'Atlàntic i nosaltres Acá, fills-sense, un poc com ara. El pare a l'altra banda de l'Atlàntic, mesos després, i nosaltres Allá, fills-sense, un poc també com ara, com a estones. Mesos sense terra i sense pàtria. El mar que separa sempre, sempre, sense cap treva, i un anhel no dit d'aprendre algun dia a caminar damunt les aigües. A l'escola, el desig (en)callat, travessat, silenciat, un poc com ara, a estones, un poc com quan la por, un poc com quan no la vull perdre, un poc com quan no en sé més. Les cançons que no compondré, els versos que ja no, l'amor que no sempre pot tombar la truita i campar, incondicional, i fer infinits els breus confins del meu univers.

Xipolleja, el pare, amb un somriure beatífic als llavis, fa una calada i torna a emergir de l'aigua amb cara de nen entremaliat, i penso que ha après a centrar-se en els seus vols assolits, els universos guanyats, els cels acaronats amb la punta de les ales. La mare, els versos, les novel·les, els fills. La tendresa infinita en les mans que han acompanyat a morir. Els seus gairebé 90 anys jugant amb els infants al safareig de l'hortal. Xipolleja, el pare, com nen que ha fet volar el seu avió, i penso en les mares, en els versos, en els cossos que hem estimat i les ànimes que encara estimem, en les parets que habitem, el cos que ens sosté, l'amor que diem, el desig que no callem. Penso en l'amiga que no pot estendre les ales a la seva Turquia natal i que intenta omplir amb música el cel que encara es veu capaç de somiar. En qui em desitja ales esteses i espais infinits. I pujo a les golfes i agafo unes posts i un caixó de fusta i construeixo un aeroplà ultralleuger i m'enfilo a les teulades per on també he somiat sempre caminar quan cau la nit. Imagino noves rutes, nous trajectes, tots els cels que encara queden per solcar. Rescato un pessic de prudència i em prometo no plorar massa si en acabat, malgrat l'intent, el meu artefacte no vola.

(Per molts anys, pare. I bon vol i bona vida a tothom.)