La vida té vida pròpia

(article pulicat a La Directa el 27 de juliol de 2016) que yo te quiero ver volando pá arriba con las alas extendidas y al dolor darle puerta y salida Lidia Uve, "Yo te quiero ver" Un dia, de menut, el pare va intentar volar. Amb dues posts i un caixó de fusta de pi, va enllestir il·lusionat un aeroplà ultralleuger. El nen imaginava el trajecte que el petit avió dibuixaria pels breus confins del seu univers infantil: s’elevaria des del pati de la casa, traspassaria el mur blanc que delimitava la finca familiar i solcaria el cel damunt els terrats i les xemeneies de la seva Ciutadella dels anys trenta. Prudent, va provar, primer, un vol curt des del taulell més alt de la impremta de l’avi. El plor inconsolable va alarmar els adults, però no tenia res a veure amb els cops de l’aterratge forçós: “No vola!”, repetia incessantment entre sanglots el menut, mentre l’àvia respirava alleujada en comprovar que el seu primogènit no havia pres gaire mal. Avui, a vint-i-

que si pots lluitar a mort tota la nit contra els malsons i sortir-ne més o menys indemne, què t'importen ja els carrers hostils, les tempestes amb llamps i els insults homòfobs. Que aquesta nit he tret l'espasa, sabeu, i gairebé he aconseguit ofegar amb el coixí el cap d'un fantasma insolent que pretenia ficar-se'm entre els llençols. Era més aviat guapot i es fotia de mi amb una certa displicència,  com qui segella impresos en una oficina impersonal i fosca.  I la dona rossa que no he conegut mai i que m'era mestra o terapeuta o mentora em feia confidències a la tauleta d'un bistrot. Em deia que havia trobat l'amor de la seva vida, que resulta que era un home de pell bronzejada amb pinta de guru de pa sucat amb oli. Tota la nit algú se'm volia endur i he lluitat com una fera per quedar-me. Perquè no s'hi està tan malament, aquí, o en tot cas ja ho decidiré jo, si un dia vull anar-me'n. Tinc el cos baldat de la batalla però m'han sortit