o no perdre-se-la


ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç 
ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç  
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no feliç, no preguntar- no preguntar-se, no fer-li saber res.

No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s'ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.

Comentaris

Nuria ha dit…
Molt bonic. A vegades voldríem ser-hi però les circumstàncies fan que no hi poguem ser, no poguem preguntar perquè tampoc sabem si ell o ella voldria que hi fóssim ... Tot complicat i alhora tant fàcil.
19 de març de 2018, a les 15:33
Unknown ha dit…
Feia temps que no visitava el blog. Estic innactiva al facebook perquè em vaig cansar d'ell. Ara he de recordar visitar-te. Com sempre, val la pena.Una abraçada.
22 de març de 2018, a les 18:12
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies, @Lita! Sempre contenta que passis per aquí!
@Nuria, gràcies per comentar i per visitar aquest espai. Una abraçada.
22 de març de 2018, a les 18:39
Imma ha dit…
De vegades navegant per la xarxa, deixant-se endur pel vent, sense rumb, descobreixes que la mar, en tota la seva immensitat, és tot el que els teus ulls àvids veuen però també hi ha tot un món submergit que no és tant visible si no t'hi endinses. Això és el que m'ha passat,a l'haver vingut a raure aquí, a l'haver-te llegit gairebé per casualitat. Les teves paraules m'han conmogut fins el punt d'agraïr-te de que escriguis tan bonic, de que despertis i remoguis sentiments i emocions. Gràcies!
12 d’agost de 2019, a les 10:21
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies, Imma, per deixar-te emocionar. Benvinguda!
12 d’agost de 2019, a les 10:23
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació