La vida té vida pròpia

ni tindré res a veure  en si ets feliç o no ets feliç  ni tindré res a veure  en si ets feliç o no ets feliç    Manel , "Criticarem les noves modes de pentinats" Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somni

Teníem lliure l’hora de la migdiada. M’encantava la sensació de sortir del menjador i saber que podia anar on volgués, fer el que volgués, sense haver d'estar pendent de les instruccions dels monitors o de relacionar-me amb els altres nens. M’ho passava bé, a les colònies, però de vegades m’atabalava una mica anar a toc de corneta. Te’n recordes? Aquell estiu vam compartir totes les migdiades. Ens agradava enfilar-nos dalt d’una llitera i fer gronxar les cames endavant i endarrere, com si taral·legéssim una cançó. Xerràvem en veu baixa. Un dia vas mostrar-me els dibuixos que feies. Em vas deixar amb la boca oberta, Els has fet tu? , et vas posar una mica vermella i només vas fer que sí una mica amb el cap. Que bonica que eres. Feies olor de vainilla i de xampú. Hauria dormit vora teu totes aquelles nits de xiuxiuejos als dormitoris, renou de grills enllà de les finestres, engrunes d’enyor de casa ofegades contra el coixí. Estic segura que se m’hauria guarit l’insomni que em f