presents i nues

no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé


tot em plou, aquests dies, tret de tu. M'ho vas dir fa temps, que el que més t'agradava de mi era el meu riure, però que si no reia, no deixava d'agradar-te. I jo no et vaig dir que el que m'agrada més de tu és la teva fortalesa, però que si no ets forta, no deixes d'agradar-me. Que no cal que siguis sempre roca, que pots ser flojita, si vols, tenir por i sentir-te a la deriva. Que pots ser, també, amb fang sota els peus i amb arenes movedisses. No hi haurà cap altre febrer com aquest --intempèrie i pluja i vent de decepcions--, però sé que ens guarda el riure i la fortalesa sota el llit, dins d'una capsa. Tot em plou, aquests dies, tret de tu, que m'ets també quan no tens força. Tret de mi, que et sóc també quan no puc riure. I és així, no en dubtis mai, com et vull (com ens vull): presents i despullades, sense impostures. 

Comentaris

v. s. ha dit…
que bonic.
un petó.
14 de febrer de 2018, a les 14:28
Anònim ha dit…
Així es com vull poder sentir-me en una relació,gracies per descriure-ho tan be
18 de febrer de 2018, a les 16:42
Enamorá ha dit…
Presents i Despullades, sense impostures. =_= T'acabo de descobrir i m'acab d'enamorar, així, inesperat, subtil i fugaç, com un batec de vent: quina delicia ! Gràcies, necesitava una "estrujaita" dels meus adintres així, de repente. Salut !
4 de març de 2018, a les 12:02
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació