i em vols


i en molt poc temps t'aboco pel broc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l'entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m'era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S'han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n'hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.

Comentaris

Anònim ha dit…
Benaventurada la criatura que té la teva ànima que neix primera amb un somriure. (I el veler se'n va).

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Bona Pasqua