La vida té vida pròpia

Tornar a l'arrel Escriure un poemari és dibuixar un trajecte. Un recorregut de vegades circular, de vegades lineal, de vegades fragmentat, acabat en punxa, en angle cec, obert a l'infinit, que travessa els cossos i reconfigura els paisatges. La paraula poètica recol·loca les peces del desconcert i del naufragi. Ens retorna un "jo" distint, transformat. Ens re-diu i ens re-ubica. Ens re-defineix. A l'altra banda dels versos, cada cop més enfora, s'esmuny l'univers que va ser tan nostre que feia mal, i que encara ens pertany, però que potser podem, ara, començar a deixar anar. Elisabet Punset ens convida a transitar el seu trajecte per uns camins diàfans, sense opacitats retòriques ni pretensions sobreres. Sabem d'arrels, de miratges i de claus que deslloriguen les cruïlles vitals, i per això sentim, a mesura que recorrem els versos de La clau dicotòmica , que trepitgem terra, que trobarem fites a través del bosc si en algun moment pe