Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

Anhels del vol

Imatge
Dia de Nadal. Mentre esperem que arribi la família per dinar, el pare (92 anys) em demana que li passi a l'ordinador un text que va escriure ahir en una llibreta. És aquest, fidel paraula per paraula al seu dictat. ANHELS DE VOL A casa, de vuit germans, jo era el gran. Penso que el desig de volar em venia del fet que el pare sovint em deia: “T'has de portar bé, que si no, vindrà en Pistraus!” El pare em portava a coll sovint i jo pensava: “Aquí vaig segur! En Pistraus no hi arriba!”. Més endavant va néixer en mi el desig de volar. Pensant que me'n sortiria, vaig provar de fer un avió amb un caixó i uns posts que vaig trobar dins el pati de casa. Quin disgust i quins plors quan vaig veure que l'avió no volava! Anys després, el 1935, ens vam canviar de casa. La casa nova era gran i el canvi anà acompanyat de la bona sort: per Nadal vam treure la grossa! Semblava que el món era nostre. Compràrem una màquina d'imprimir automàtica de fabricació alemanya, u

torna la vida

Imatge
Això és el que fem les dones taure quan te n'has sortit i has agafat un avió per tornar a casa  amb la vida bategant entre els teus braços   després de tants dies de convalescència: ens comprem pernil del bo, obrim una ampolla de vi negre i brindem en el silenci de fora mentre endins es desfermen tsunamis d'enyorança, de gratitud, de forats negres en què la pregària era un crit que foragitava el pànic i demanava que et quedessis, que et quedessis, que et quedessis --queda't-aquí-amb nosaltres-amb els petits-amb les figueres i el roser-amb el safareig i l'hibiscus-amb les parets de pedra seca i les barreres de fusta de l'entrada-queda't com vulguis però queda't. Brindem un mes després amb la mateixa lluna, rodona i sèpia, tancant el cercle, i estimem estranyament el vertigen d'aquella nit, el sobresalt, el perill i la sang teva escolant-se com un aiguat per la riera i el terror innombrable de perdre't, perquè a tocar de la mort, la vida era encar

qué bueno que viniste

Imatge
(text publicat a Catorze Cultura viva ) Nadie sabrá el sentido del mundo sin cuatro cositas al menos de ti. Carlos Chaouen Si tu no haguessis vingut, jo no hauria après a espantar l'angoixa pensant en peixos de colors tancats dins d'una peixera. Tampoc no sabria absolutament res del riure, ni de la llum juganera al fons de les pupil·les, per més persones rialleres i lluminoses que hagués pogut conèixer. No sabria res de la vida obrint-se pas a l'habitació de casa. De la resiliència, de la força indestructible de tantes dones muntanya, de tantes dones arbre, de tantes dones oceà. Si tu no haguessis vingut, jo no hauria sabut mai dels atacs de riure per coses absurdes, dels merengues de l'àvia quan ja no teníem àvia, dels rínxols que acabaven tornant sempre malgrat tots els embarassos, de les cançons enganxadisses i els petons de pastanaga. Si tu no haguessis vingut, jo no sabria inventar cercles de guix per salvar-nos juntes de tots els

les amants i l'estiu

Imatge
(article publicat a La Directa l'agost de 2017) Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom. Les bicicletes són per a l'estiu però l'estiu no és per a les amants, que s'esborren amb l'esclat enlluernador de la canícula. El que durant el curs escolar es podia disfressar d'anarquia relacional, poliamor entès a conveniència o canita al aire reincident, s'estavella el mes de les vacances contra el mur inapel·lable dels cuernos de tota la vida. De setembre a juny, l'amant posseei

plenitud

Imatge
Font: Nació Digital "(...) Posaríeu a prova la vostra força contra mi? Ni de conya, no s'hi atreviria ningú, a posar a prova la seva força contra mi. Perquè tots sabeu que no hi ha res més fort que una dona trencada que s'ha refet a si mateixa." Hanna Gadsby , Nanette Ressaca l'endemà de l'eclipsi. Però no penso maleir el vi, ni els cigarrets, ni la lluna ensangonada. Com vam riure, després! Els nens ja dormien i amb la germana i el cunyat vam començar a mirar fotos de fa temps i a recordar batalletes i a mi se'm va acudir preguntar Com us vau conèixer exactament , i no sé com ni per què, al cap d'una estona estàvem petant-nos de riure mentre la lluna plena acabava, passet a passet, de foragitar l'ombra. Quanta llum, que intensa, la que empeny la fosca amb aire triomfal després de l'eclipsi i mostra la lluna amb més plenitud que mai. És que mai havia vist un eclipsi de lluna sencer i tota jo em sentia com el primer cop d'alguna

volar

Imatge
(article pulicat a La Directa el 27 de juliol de 2016) que yo te quiero ver volando pá arriba con las alas extendidas y al dolor darle puerta y salida Lidia Uve, "Yo te quiero ver" Un dia, de menut, el pare va intentar volar. Amb dues posts i un caixó de fusta de pi, va enllestir il·lusionat un aeroplà ultralleuger. El nen imaginava el trajecte que el petit avió dibuixaria pels breus confins del seu univers infantil: s’elevaria des del pati de la casa, traspassaria el mur blanc que delimitava la finca familiar i solcaria el cel damunt els terrats i les xemeneies de la seva Ciutadella dels anys trenta. Prudent, va provar, primer, un vol curt des del taulell més alt de la impremta de l’avi. El plor inconsolable va alarmar els adults, però no tenia res a veure amb els cops de l’aterratge forçós: “No vola!”, repetia incessantment entre sanglots el menut, mentre l’àvia respirava alleujada en comprovar que el seu primogènit no havia pres gaire mal. Avui, a vint-i-

aneu lladrant

Imatge
que si pots lluitar a mort tota la nit contra els malsons i sortir-ne més o menys indemne, què t'importen ja els carrers hostils, les tempestes amb llamps i els insults homòfobs. Que aquesta nit he tret l'espasa, sabeu, i gairebé he aconseguit ofegar amb el coixí el cap d'un fantasma insolent que pretenia ficar-se'm entre els llençols. Era més aviat guapot i es fotia de mi amb una certa displicència,  com qui segella impresos en una oficina impersonal i fosca.  I la dona rossa que no he conegut mai i que m'era mestra o terapeuta o mentora em feia confidències a la tauleta d'un bistrot. Em deia que havia trobat l'amor de la seva vida, que resulta que era un home de pell bronzejada amb pinta de guru de pa sucat amb oli. Tota la nit algú se'm volia endur i he lluitat com una fera per quedar-me. Perquè no s'hi està tan malament, aquí, o en tot cas ja ho decidiré jo, si un dia vull anar-me'n. Tinc el cos baldat de la batalla però m'han sortit

poeta llac

Imatge
Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m'és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se'm encara a estones, de cop i volta, amb l'enyor etern d'un llindar a la cuina des d'on m'escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me'n separen. Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l'amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

escriu-me

Imatge
https://juliaherdman.com/2017/07/27/darcys-letter-to-elizabeth/ Un dia et vaig demanar que no deixessis mai d'escriure'm, només pel gust que em diguessis que sí, que m'escriuries sempre, fossis on fossis, passés el que passés. Quina mesquinesa la meva, fer-te prometre un impossible com a prova d'amor. Quina mesquinesa, totes i cadascuna de les proves d'amor que es demanen o s'exigeixen, fins i tot aquelles que neixen del pànic de perdre l'altre, del pànic de perdre's. Sé que en aquell moment et creies les paraules que em deien que sí, que m'escriuries sempre, de la mateixa manera que sé que jo sabia que no podries complir la teva promesa. Que si mai arribava el dia del comiat (que tu volies serè i adult, sense retrets, tal com va ser), empresonaríem els mots al coll i a les costelles fins que ens rebentessin per dins. Que si érem, en part, era perquè ens escrivíem (i perquè fèiem l'amor com ens escrivíem). I totes les cartes que enyoro, to

o no perdre-se-la

Imatge
ni tindré res a veure  en si ets feliç o no ets feliç  ni tindré res a veure  en si ets feliç o no ets feliç    Manel , "Criticarem les noves modes de pentinats" Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somni

colònies

Imatge
Teníem lliure l’hora de la migdiada. M’encantava la sensació de sortir del menjador i saber que podia anar on volgués, fer el que volgués, sense haver d'estar pendent de les instruccions dels monitors o de relacionar-me amb els altres nens. M’ho passava bé, a les colònies, però de vegades m’atabalava una mica anar a toc de corneta. Te’n recordes? Aquell estiu vam compartir totes les migdiades. Ens agradava enfilar-nos dalt d’una llitera i fer gronxar les cames endavant i endarrere, com si taral·legéssim una cançó. Xerràvem en veu baixa. Un dia vas mostrar-me els dibuixos que feies. Em vas deixar amb la boca oberta, Els has fet tu? , et vas posar una mica vermella i només vas fer que sí una mica amb el cap. Que bonica que eres. Feies olor de vainilla i de xampú. Hauria dormit vora teu totes aquelles nits de xiuxiuejos als dormitoris, renou de grills enllà de les finestres, engrunes d’enyor de casa ofegades contra el coixí. Estic segura que se m’hauria guarit l’insomni que em f

i em vols

Imatge
i en molt poc temps t'aboco pel broc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l'entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m'era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S'han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n'hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.

presents i nues

Imatge
no cal que sigui sempre roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e n la inseguretat de vegades, a estones. Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull igual amb mi, a prop, sense res mé no cal que sigui sempre roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e n la inseguretat de vegades, a estones. Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull igual amb mi, a prop, sense res mé no cal que sigui sempre roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e n la inseguretat de vegades, a estones. Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull igual amb mi, a prop, sense res mé no cal que sigui sempre roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e n la inseguretat de vegades, a estones. Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull igual amb mi, a p

'La clau dicotòmica', d'Elisabet Punset

Imatge
Tornar a l'arrel Escriure un poemari és dibuixar un trajecte. Un recorregut de vegades circular, de vegades lineal, de vegades fragmentat, acabat en punxa, en angle cec, obert a l'infinit, que travessa els cossos i reconfigura els paisatges. La paraula poètica recol·loca les peces del desconcert i del naufragi. Ens retorna un "jo" distint, transformat. Ens re-diu i ens re-ubica. Ens re-defineix. A l'altra banda dels versos, cada cop més enfora, s'esmuny l'univers que va ser tan nostre que feia mal, i que encara ens pertany, però que potser podem, ara, començar a deixar anar. Elisabet Punset ens convida a transitar el seu trajecte per uns camins diàfans, sense opacitats retòriques ni pretensions sobreres. Sabem d'arrels, de miratges i de claus que deslloriguen les cruïlles vitals, i per això sentim, a mesura que recorrem els versos de La clau dicotòmica , que trepitgem terra, que trobarem fites a través del bosc si en algun moment pe

fulla sola

Imatge
Fotografia: Damià Coll, Mianorca Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l'extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l'illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure'm el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m'acabarà d'arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d'hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m'espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l'oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso