La vida té vida pròpia

Hi ha una cosa que admiro profundament de la Marta : la capacitat de trobar imatges capaces d'explicar-te el que en aquell moment per a tu només és una bola amorfa al fons de l'estómac. No em refereixo només a les imatges poètiques que s'escampen amb certesa i força en els seus poemaris. Em refereixo també a les estones que som a la cuina de casa seva, davant d'un cafè, i jo li conto coses que em passen i que no entenc, que no sé posar-hi nom, que m'angoixen; i llavors ella es treu del seu barret de maga virtuosa dos o tres elements quotidians (una rentadora, una tetera, una tassa amb la nansa trencada, un mocador, una pinça d'estendre la roba), pronuncia un conjur inaudible i els uneix de manera que en mil·lèsimes de segons t'ha dibuixat amb paraules una imatge que fa encaixar la peça que t'havia quedat torta, sense esquerdes. I tot, de cop i volta, torna a tenir sentit. Això, justament i amb plena potència, és el que fa la Marta en el s

Foto: Dake Aquesta setmana hem celebrat un llibre d'aquells que voldrem tenir sempre a la tauleta de nit, per llegir-lo, rellegir-lo, assaborir-lo, agrair-lo. Un llibre delicat, profund i compromès. Història del bonsai  (Walrus Edicions), de Dani Rius, és una mapa d'històries sense coordenades explícites d'espai i temps, però amb prou elements perquè puguem endevinar sovint l'on, el quan, el com, el qui, el perquè. És una cartografia lúcida, a estones juganera, a estones tendra, a estones punyent, de l'ànima humana i dels vincles i les societats que construeix o destrueix. El llibre comença amb la Vida, i acaba amb els intents de fer lloc a la Mort dins de la Vida. La primera frase de totes és "Hi ha un vespre i un matí", mirall d'aquell "hi hagué un vespre i un matí" amb què se'ns van introduint els diferents moments de la creació al Gènesi. L'autor reactualitza el relat bíblic per donar pas a l'origen de la vida hu