Com una cadira
Avui, a les 19:30, es presenta a ACVic el quart volum del projecte gràfic i literari Com una cadira, d'Adicciones Porquesí i Jordi Lafon. Hi trobareu textos d'Ernest Crusats Font, Marta Negre, Ramon Parramon Arimany, Àngela Segura, Carles Guerra Rojas, Lucia Royo, Pep Artero, Quique Gimènez, Mariona Moncunill, Alfonso Cobas, Pilar Bonet, Anna Capella, Alexis Barroso, Miquel Baradagil, Antoni Tàpies i Jordi Lafon. I un de meu, que comparteixo aquí.
CADIRES
En el borde del camino
hay una silla
Silvio Rodríguez
Al mig del menjador hi ha una
cadira. Sòlida. De fusta. La nena s'hi enfila a contracor i recita el vers de
Nadal: Hi ha un pastor en el meu pessebre
que me té molt preocupat... El cosí la mira sorneguer i mou els llavis
lentament per dir-li en silenci Foca marina.
Abans eren amics però des d’aquest estiu ja no. Ella reprèn el vers, li falta un braç, una cama, i té el nas un
xic pelat... La cadira coixeja com el pastoret del pessebre i ella vacil·la
un moment i està a punt de perdre l’equilibri. Una mà forta la sosté des de
darrere, Epa!, que caus!, i sent la
família que riu, però no veu ningú perquè mira al sostre i s’inventa que fuig
per l’esquerda que fa unes setmanes ha aparegut al costat de la prestatgeria.
Li arriba una olor densa de colònia d'home i un alè que put a la vora de la
seva orella. Se li ericen els rínxols del clatell. La mare, on ha anat? Cada any em faig el propòsit de no posar-lo
mai més... Amb prou feines respira. La mà que la sostenia per una espatlla
ha anat baixant i ara li agafa una natja suaument, no com aquella tarda que
també s’havia enfilat a una cadira perquè ell li havia dit que al prestatge de
més amunt hi havia un pot de vidre amb avellanes banyades de xocolata. La mà,
avui, no l’estreny ni la grapeja ni la masega. Només la cobreix. Només li diu
Sóc sempre aquí. Només li diu Ets sempre meva. La cadira que va coixa se sosté
ara damunt de tres potes. Des de darrere, pensa ella, almenys no em veurà les
calces. No tornaré mai més a dur faldilla. L’any que ve tindré vuit anys i ja
no em faran enfilar-me a la cadira per dir el vers ... però quan arriba l’hora, no me n’adono, i ja hi és! L’any que ve li
tocarà a en Jan i ella podrà arrambar-se a la paret del fons perquè el tiet no
li vingui per darrere i somrigui a la càmera mentre li posa una mà damunt la
natja i li diu Sóc sempre aquí, Ets sempre meva.
Al mig del pati hi ha un cercle
de cadires. Ella fa que no amb el cap tota l’estona, i retrocedeix un pas
contra el mur quan la Laia intenta agafar-la pel braç perquè vagi a jugar amb la
resta del grup. Els monitors també li insisteixen, però ella només fa que no i
que no, i al final la deixen per impossible. Al cercle no hi ha cadires per a
tothom. Odia aquest joc. A la Laia sí que li agrada perquè la Laia és bonica i
prima i àgil i sempre guanya. Com deu ser, ser la Laia? Com deu ser, que sempre
et toqui una cadira? Que sempre hi hagi una cadira per a tu a la colla de
l’Esplai, a la colla de l’escola i a la colla de la plaça? Com deu ser, ser
bonica i àgil i prima, i mirar-se les nenes com ella amb aquella compassió
dolça i odiosa mentre els dius Va, no
siguis tonta, vine a jugar amb tots?
La monitora nova ha quedat fora
del joc a la segona ronda i ve a seure al seu costat. Bastant a prop. A la
gatzoneta, s’abraça els genolls i gira el cap per mirar-la. Ella no es mou però
de reüll li veu la pell dels braços, blanquíssima, esquitxada de pigues
marrons. La monitora nova té els ulls verds i els cabells molt negres i uns
llavis que fan ganes de besar. No vols
jugar, li diu, i no és una pregunta. No
t’agrada, diu, i tampoc no és una pregunta. La monitora nova fa olor de
gessamí i de terra i de bosc. A mi tampoc
m’agrada aquest joc, diu. Sempre
perdo. I ella pensa, però no ho diu, Si
pogués, calaria foc al cercle de cadires i em quedaria mirant els filaments de
fum que dibuixarien al cel esquerdes fines per on podria fugir.
No pots fugir i fas una barricada
amb les cadires de casa i esquives les pedres i els insults. O fas l’amor en
una cadira amb una dona que fa olor de bosc i de terra i de gessamí. O seus a
la vora del camí (sempre hi ha una cadira a la vora del camí) i esperes que
passi el núvol. No pots fugir per cap esquerda i seus davant de l’escriptori i escrius
que si poguessis calaries foc al cercle del joc odiós de les cadires i et
quedaries mirant els filaments de fum que dibuixarien al cel esquerdes fines
per on podries fugir. O recordes la seva faldilla blava plegada amb cura al
respatller de la cadira de vímet de la teva habitació petita de pis
d’estudiants mentre encara et treus la son de les parpelles i el soroll de la
dutxa et retorna el seu cos nu sota els llençols i durant una estona el món fa
una mica menys de mal. Quan no pots fugir aguantes l’equilibri damunt tres
potes de fusta i en comptes d’un vers de Nadal taral·leges aquella cançó cubana
que diu En el borde del camino hay una
silla. I abans de ser de ningú et deixes caure de dalt de tot i et
capbusses al mar, on no hi ha cercles ni hi ha cadires i hi podríem renéixer o
morir, i qualsevol cosa valdria la pena.
Comentaris