La vida té vida pròpia

Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver.  ( Juan Rulfo , Pedro Páramo ) Torno de vegades al meu Comala, somnàmbula, mantenint l'equilibri damunt de les rajoles. No trepitgis les línies blanques, em deien quan era petita, i la nena de les trenes rosses feia burla dels meus petits fracassos. No trepitgis les línies blanques. Saltava a peu coix les caselles de la xarranca que havíem dibuixat a la plaça de l'església, i no trepitjava les línies blanques. També saltava a corda al pati de l'escola i mentre les companyes cantaven una cançó d'una barca i un barquer, jo comptava els salts i la corda era una altra línia que no podia tocar-me, que no podia trepitjar. El meu Comala respira quitrà del port i el crit impertinent de les gavines, que arribava fins al funicular del cerro i clavava calfreds a l'espinada. Al meu Comala

Una nit de lluna plena vaig confessar que t'estimava al cambrer de la barra d'un bar on pensava trobar-te i no hi eres. A penes havia begut, però em saltaven les paraules a la boca com si vingués una torrentada. És tan bonica, li deia, i ell feia que sí amb el cap, no li venia de nou, potser a ningú no li venien de nou les meves mirades de desig a través de les taules, de les ampolles buides de cervesa, de les converses i dels riures. Mirades que creia secretes, santa ingenuïtat. M'ho va dir ell, les nits de lluna plena deslliguen el nus de les paraules. Somreia i no sé si era sorneguer o empàtic, però tant se me'n donava. Em cremava el secret, no he sabut mai guardar-me a dintre les paraules, i encara menys quan tenir-te a prop em tallava l'aire i s'aturava tot com si no existís res més que la teva pell inaccessible.  Les nits de lluna plena m'agafa per parlar massa, per escriure massa, igual que a altres els agafa per beure massa. Amb lluna nova, sé

Tornaria a equivocar-me. A escollir a cegues el camí de l'esquerra encara que el de la dreta fos més fàcil, més tranquil, més còmode. Tornaria a buscar-te els ulls entre la gent en un bar ple de fum tot i sabent que si els trobava ja no podria desempallegar-me'n mai més. Llençaria un altre cop la casa per la finestra per travessar l'oceà i somiar que puc començar de nou en un país que no sap res de mi, encara que fos només per adonar-me que la pena i els records s'han colat no sé com dins l'equipatge, i que el mar del costat de casa serveix igual per ofegar-hi tot el llast. Tornaria a estudiar la matèria menys productiva del món només pel gust de no sentir el pas de les hores entre les parets de la biblioteca. Tornaria a equivocar-me per no haver de morir-me sense haver trepitjat els camins de l'esquerra, sense haver viscut amb les butxaques buides, sense haver trobat l'abisme dels teus ulls foscos, sense haver-te tastat la pell, aquesta olor inconfusib