La vida té vida pròpia

Hi ha una cosa que admiro profundament de la Marta : la capacitat de trobar imatges capaces d'explicar-te el que en aquell moment per a tu només és una bola amorfa al fons de l'estómac. No em refereixo només a les imatges poètiques que s'escampen amb certesa i força en els seus poemaris. Em refereixo també a les estones que som a la cuina de casa seva, davant d'un cafè, i jo li conto coses que em passen i que no entenc, que no sé posar-hi nom, que m'angoixen; i llavors ella es treu del seu barret de maga virtuosa dos o tres elements quotidians (una rentadora, una tetera, una tassa amb la nansa trencada, un mocador, una pinça d'estendre la roba), pronuncia un conjur inaudible i els uneix de manera que en mil·lèsimes de segons t'ha dibuixat amb paraules una imatge que fa encaixar la peça que t'havia quedat torta, sense esquerdes. I tot, de cop i volta, torna a tenir sentit. Això, justament i amb plena potència, és el que fa la Marta en el s

Foto: Dake Aquesta setmana hem celebrat un llibre d'aquells que voldrem tenir sempre a la tauleta de nit, per llegir-lo, rellegir-lo, assaborir-lo, agrair-lo. Un llibre delicat, profund i compromès. Història del bonsai  (Walrus Edicions), de Dani Rius, és una mapa d'històries sense coordenades explícites d'espai i temps, però amb prou elements perquè puguem endevinar sovint l'on, el quan, el com, el qui, el perquè. És una cartografia lúcida, a estones juganera, a estones tendra, a estones punyent, de l'ànima humana i dels vincles i les societats que construeix o destrueix. El llibre comença amb la Vida, i acaba amb els intents de fer lloc a la Mort dins de la Vida. La primera frase de totes és "Hi ha un vespre i un matí", mirall d'aquell "hi hagué un vespre i un matí" amb què se'ns van introduint els diferents moments de la creació al Gènesi. L'autor reactualitza el relat bíblic per donar pas a l'origen de la vida hu

La noche antes de la revolución no pude dormir. Por eso me la perdí. Martín Gringberg Faigón Hoy hay huelga general. Los helicópteros sobrevuelan ya los barrios de Barcelona. Estoy en cama con una infección brutal de muelas que arrastro desde el viernes. Pero fui a votar. Con mi padre, de 91 años, que llevaba toda la semana intranquilo, él que es el hombre más zen que existe sobre la capa de la tierra. "Si se puede votar, yo quiero votar", me decía cada día. Y también, "Entonces, ¿vendrás tú a buscarme para ir a votar? No sé dónde tengo que votar". Una amiga se ofreció a acompañarle. Al final me arrastré con mi infección y mi cara inflada y mi fiebre hasta su colegio electoral y me uní a ellos. Había una cola que daba la vuelta a la manzana. Espera de horas con miedo por si venía la policía. Corrían vídeos con las brutalidades que ya estaban perpetrando los antidisturbios en otros colegios electorales. Había una multitud en la puerta del colegio custodiándol

casa meva ja no té portes ni finestres però diumenge a la nit, per uns instants, l'habitació feia olor de gessamí , com aquell vespre en un carrer desconegut d'un poble on encara em costa tornar. Havíem sortit d'un restaurant i ella, la dona de somriure fàcil i ulls lluminosos que també tenia una mare amb Alzheimer i que un vespre em va dir "conta-li coses", va aturar-se i va obrir els braços i va dir, "Ho sentiu?", i de cop tot era gessamí, les llambordes i el mur de davant del restaurant i l'hora blava que se'ns desfeia entre els dits. Gessamí ella i la meva pell i el meu desig secret. Dormo aquests dies sense finestres ni portes i ja no se sent l'olor dolça i intensa de la flor blanca, però me la invento cada vespre i cada matí, no fos cas que m'oblidés dels ulls lluminosos i els somriures fàcils, dels balcons amb sol, del llindar d'una cuina des d'on mirava feinejar la mare i li contava coses.

Avui, a les 19:30, es presenta a ACVic el quart volum del projecte gràfic i literari Com una cadira, d'Adicciones Porquesí i Jordi Lafon. Hi trobareu textos d' Ernest Crusats Font ,  Marta Negre ,  Ramon Parramon Arimany , Àngela Segura,  Carles Guerra Rojas ,  Lucia Royo , Pep Artero, Quique Gimènez, Mariona Moncunill, Alfonso Cobas,  Pilar Bonet , Anna Capella, Alexis Barroso, Miquel Baradagil, Antoni Tàpies i Jordi Lafon. I un de meu, que comparteixo aquí. CADIRES En el borde del camino hay una silla Silvio Rodríguez Al mig del menjador hi ha una cadira. Sòlida. De fusta. La nena s'hi enfila a contracor i recita el vers de Nadal: Hi ha un pastor en el meu pessebre que me té molt preocupat ... El cosí la mira sorneguer i mou els llavis lentament per dir-li en silenci Foca marina . Abans eren amics però des d’aquest estiu ja no. Ella reprèn el vers, li falta un braç, una cama, i té el nas un xic pelat... La cadira coixeja com el pastoret del pessebre

Jo m'ofego. Tu m'ignores. Ella se n'alegra. Nosaltres ens distanciem. Vosaltres us ho mireu. Elles se'n riuen. Jo ploro. Tu m'acompanyes. Ella m'escolta. Nosaltres ens abracem. Vosaltres ens sosteniu. Elles ens cuiden.

Aquesta nit ha mort un home bo. Cada dia moren homes bons, però no tots topen amb tu qualsevol estiu en una illa i et regalen somriures de sol i de vida que t'enduràs per sempre a la ciutat de carrers grisos i hiverns inacabables. No tots et deixen un rastre de tendresa en la membrana fràgil del record. Ha mort aquesta nit un home bo, i jo penso en els seus fills i filles que han heretat també somriures de sol i de vida que vessen amor pertot, i en la dona companya de vida que li ha agafat la mà a través de tots els laberints i que també vessa amor i tendresa pertot. Aquesta nit ha mort un home bo, i és això el que recordem. L'únic que ens importa. L'únic que importa.

Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver.  ( Juan Rulfo , Pedro Páramo ) Torno de vegades al meu Comala, somnàmbula, mantenint l'equilibri damunt de les rajoles. No trepitgis les línies blanques, em deien quan era petita, i la nena de les trenes rosses feia burla dels meus petits fracassos. No trepitgis les línies blanques. Saltava a peu coix les caselles de la xarranca que havíem dibuixat a la plaça de l'església, i no trepitjava les línies blanques. També saltava a corda al pati de l'escola i mentre les companyes cantaven una cançó d'una barca i un barquer, jo comptava els salts i la corda era una altra línia que no podia tocar-me, que no podia trepitjar. El meu Comala respira quitrà del port i el crit impertinent de les gavines, que arribava fins al funicular del cerro i clavava calfreds a l'espinada. Al meu Comala

Una nit de lluna plena vaig confessar que t'estimava al cambrer de la barra d'un bar on pensava trobar-te i no hi eres. A penes havia begut, però em saltaven les paraules a la boca com si vingués una torrentada. És tan bonica, li deia, i ell feia que sí amb el cap, no li venia de nou, potser a ningú no li venien de nou les meves mirades de desig a través de les taules, de les ampolles buides de cervesa, de les converses i dels riures. Mirades que creia secretes, santa ingenuïtat. M'ho va dir ell, les nits de lluna plena deslliguen el nus de les paraules. Somreia i no sé si era sorneguer o empàtic, però tant se me'n donava. Em cremava el secret, no he sabut mai guardar-me a dintre les paraules, i encara menys quan tenir-te a prop em tallava l'aire i s'aturava tot com si no existís res més que la teva pell inaccessible.  Les nits de lluna plena m'agafa per parlar massa, per escriure massa, igual que a altres els agafa per beure massa. Amb lluna nova, sé

Tornaria a equivocar-me. A escollir a cegues el camí de l'esquerra encara que el de la dreta fos més fàcil, més tranquil, més còmode. Tornaria a buscar-te els ulls entre la gent en un bar ple de fum tot i sabent que si els trobava ja no podria desempallegar-me'n mai més. Llençaria un altre cop la casa per la finestra per travessar l'oceà i somiar que puc començar de nou en un país que no sap res de mi, encara que fos només per adonar-me que la pena i els records s'han colat no sé com dins l'equipatge, i que el mar del costat de casa serveix igual per ofegar-hi tot el llast. Tornaria a estudiar la matèria menys productiva del món només pel gust de no sentir el pas de les hores entre les parets de la biblioteca. Tornaria a equivocar-me per no haver de morir-me sense haver trepitjat els camins de l'esquerra, sense haver viscut amb les butxaques buides, sense haver trobat l'abisme dels teus ulls foscos, sense haver-te tastat la pell, aquesta olor inconfusib

Il y a chez les femmes qui s'aiment l'odeur d'une cheminée qui nidifie le jour Samira Negrouche Cómo calzarse la palabra mujer sin que el pie zancajee dentro del zapatito Marta Sanz i jo, que t'estimo, et penso sempre a la cuina d'una casa on ens fem espai a penes però ens en fem, ni que sigui a estones, ni que sigui en somnis, i el desig és la teva cintura ajupida davant del forn i alguna carícia lleu a la galta quan te m'acostes molt per obrir la nevera. Potser et pensaré sempre així, a la cuina estreta sense lloc, com penso la mare a la cuina d'una casa que també era meva però que ja no ho és ni ho tornarà a ser mai, la mare als fogons i la llum blava del gas hipnotitzant-me les inquietuds menudes, les angoixes de sucre. La mare als fogons i jo un esquitx al llindar de la porta que donava al safareig, el lloc segur on, em deien els avis xilens, podies salvar-te de tots els terratrèmols. La mare als fogons dient-me "Cuéntame cos