La vida té vida pròpia

i què has de fer si t'han tornat a fugir totes "Paraules", I Déu en algun lloc un dia se t'acaben les paraules i vius com de passada, com si sí però no. Moment sagitarià, diuen els gurus, júpiter a no sé quina casa i tu pá fuera, gent per aquí i gent per allà, birres-cafès-infusions-sopars qualsevol dia entre setmana, festa major, vermuts, concerts, aniversaris.  La tardor enfora com si encara fos estiu i no existís l'hivern sota la fina capa de gel que et sosté les acrobàcies. Com si haguessis oblidat que algun dia també tu has de morir i poguessis viure amb els contorns desdibuixats, en fotografies mogudes, sense posar nom a les coses. I s'està prou bé, penses, mentre fas equilibris damunt del pont de fusta i ignores l'aigua que es remou inquieta a uns quants metres sota els teus peus. T'estaria prou bé si no fos que alguna cosa no va alhora. Que el que no diem ens fuig de les mans com si no ho haguéssim viscut mai, i no té ni la densita