La vida té vida pròpia

pero a veces el miedo me atrapa y ese fuego quema mi mapa hay extraños mirando tengo que seguir cantando Nahual , "De la tierra" eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l'os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t'havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)cent

el meu blogger favorit es recupera d'una operació de 4 hores i em trobo seguint el timing del preoperatori, la intervenció i el postoperatori al compte de Twitter del seu company . Els límits entre el que és estrictament biogràfic i la ficció literària s'esborren completament en el blog de l'Ariel Nepomuk, així que cadascú pot fer-ne la lectura que li plagui: entrar-hi de puntetes com qui llegeix el dietari íntim d'algú que no coneix, o deixar-se empeltar per l'autenticitat que respira, aquella veritat que fa que ens importi un rave si el que escriu li passa de debò o s'ho inventa, perquè tant si és una cosa com l'altra, el que escriu és real, viu, absolutament humà i universal, i ens travessa i ens fa riure i ens emociona i ens deixa del revés. Enlloc he llegit textos d'amor, sexe i desig tan intensos i tan sense sentimentalismes ni romanticismes ni dulcificacions embafadores. Tan com hauria volgut escriure-ho jo. De fa un temps, les xarxes social