no me'l salto

foto: Anita Moll

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.

Joan Pons

al final no m'he saltat l'estiu i la tardor la vull encara ben lluny, que m'he quedat amb set de blau i de camins de pedra seca i de silenci i de calma. També de versos i d'històries menudes apuntades com telegrames en una llibreta. He anat a acomiadar-me de la mare al peu de l'hibisc, que esclata pertot de flors de color fúcsia, i li he dit que m'ha tornat l'ànima al cos. Que la vida, de moment, no me l'acabo. La gossa ha vingut a seure al meu costat i no he volgut pensar però he pensat que potser serà el seu últim estiu, que ja és molt gran i vés a saber si quan jo torni encara hi serà. Potser sí. Ahir em va defensar amb dents de lloba i no semblava gens que volgués morir-se. Jo tampoc no sembla gens que vulgui morir-me. Ha fet bo i ha fet vent, aquest estiu, a l'illa. Li dic a la mare que he tornat del tot, i que l'enyoro, també. M'enduc Isabel Allende al vaixell per tenir un trosset de Xile en el trajecte. De la gossa, me n'acomiado amb un fins aviat. I no em salto l'estiu que encara em queda. La tardor, de moment, la vull lluny. (És lluny. No és, ara.)