blue is (not) the warmest color


derrotes quotidianes o que m'entri un whatsapp i (encara) voler que siguis tu. Sobreviure't a l'hivern és més fàcil. A l'hivern se'ns permet la nostàlgia i la melangia ociosa dels vespres de diumenge, i encara més si plou sovint, i si fa fred a casa ja ni t'ho explico. A l'hivern hi ha permís per estar trista i tenir ganes de marxar a dormir encara que sigui d'hora i no t'hagis acabat ni la primera cervesa. Ja em diràs tu què es fa amb l'enyor els dies de sol i vermuts i prunes i albercocs i cinema a la fresca i concerts de mitja tarda. Ja em diràs què es fa amb la pell que no ha fet durícia i que ja no recorda com es fa perquè l'estimi una altra. Penso en pessebres en ple mes de juny perquè fan casa i ara en vull una rabiosament. Que això no va ni d'èxits ni de fracassos però potser em salto l'estiu amb un triple mortal sense ni despentinar-me i em planto a la tardor i aquí no ha passat res. Que el blau no és ni de conya un color càlid i jo no m'hauria enamorat mai de la nòvia de l'Adèle. 



Comentaris

Anònim ha dit…
I què feim amb sant joan quan el curs no ha acabat i no saps el destí que t'espera i quan els petards et ressonen a l'inrevés i fas un mal balanç del món on cauen bombes i violen a les nines i enviaries el personal a fer trons ... però beneeixo el blau estiu que m'expulsa de la ciutat i me dóna temps per somniar que m'agradaria trobar a la noia de cabells blaus a l'ombra d'una paret de roques foradades amb els peus tastant l'aigua salada. Qui sap? Llançant-nos al mar de cap.
13 de juny de 2016, a les 17:52
Marta ha dit…
Un vestit blau com els seus cabells que,a poc a poc, es va desdibuixant el seu perfil mentre s'allunya però que saps, quedarà tatuat a la teva ment per sempre més. I la seva olor, i el seu tacte de pell delicada, i el seu respirar dormint, i...,per més estius que passin.
16 de juny de 2016, a les 23:42
Unknown ha dit…
Em va semblar una preciosa i trista història d'amor. El que per a mi hauria pogut ser un obstacle -veure amb naturalitat un amor homosexual- va passar com un sospir. Era amor, només amor.
Un petó, Sònia.
20 de juny de 2016, a les 15:56
Anònim ha dit…
t'acabo de descobrir, i com ho agraeixo
ets, secretament, medicina de l'ànima
gràcies per compartir-te així!
26 de setembre de 2016, a les 0:12
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació