però que no són ella


Quan camino no se'm nota el nom

Creuar Barcelona amb la moto a les onze del matí d'un dissabte per no anar enlloc o per anar a un lloc que és una excusa per rodar la ciutat sense trànsit i deixar una estona de ser jo, de pensar el que penso ara, de sentir com em sento ara. Anar fent-me espais i estones buides a cada semàfor en groc, aprofitar els vermells per respirar una mica, creure que els verds et faran imaginar futuribles bonics de terrasses al sol i esmorzars sense pressa. Quan circulo no se'm nota el nom, ni les ganes, ni la pena. No se'm nota la mare ni se'm nota ella ni se'm noten els records ni les misèries. Quan circulo em vénen al cap coses imprevistes, com les fotos que li envejo a la fotògrafa que sap mirar des de llocs que no hauria imaginat mai o el text que d'improvís m'esquerda totes les resistències o el monòleg que parla d'un botijo i d'una nena que no sap si és d'aquí o d'allà o de la mare o de la caravana acolorida dels gitanos. Quan circulo se m'acuden coses rares, que vénen no d'on i desapareixen quan els dóna la gana, però que no són ella, ni els records, ni les misèries, ni la mare.

Comentaris

Arantxa ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit…
Jo tb adoro els dissabtes i diumenges a primera hora. Tarragona sense trànsit és una maravella. El mar, el barri antic , les muralles...

Gràcies per ser-hi

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Bona Pasqua

SOBRETOT AMB EL QUE NO