però que no són ella


Quan camino no se'm nota el nom

Creuar Barcelona amb la moto a les onze del matí d'un dissabte per no anar enlloc o per anar a un lloc que és una excusa per rodar la ciutat sense trànsit i deixar una estona de ser jo, de pensar el que penso ara, de sentir com em sento ara. Anar fent-me espais i estones buides a cada semàfor en groc, aprofitar els vermells per respirar una mica, creure que els verds et faran imaginar futuribles bonics de terrasses al sol i esmorzars sense pressa. Quan circulo no se'm nota el nom, ni les ganes, ni la pena. No se'm nota la mare ni se'm nota ella ni se'm noten els records ni les misèries. Quan circulo em vénen al cap coses imprevistes, com les fotos que li envejo a la fotògrafa que sap mirar des de llocs que no hauria imaginat mai o el text que d'improvís m'esquerda totes les resistències o el monòleg que parla d'un botijo i d'una nena que no sap si és d'aquí o d'allà o de la mare o de la caravana acolorida dels gitanos. Quan circulo se m'acuden coses rares, que vénen no sé d'on i desapareixen quan els dóna la gana, però que no són ella, ni els records, ni les misèries, ni la mare.

Comentaris

Arantxa ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
14 de maig de 2016, a les 16:59
Anònim ha dit…
Jo tb adoro els dissabtes i diumenges a primera hora. Tarragona sense trànsit és una maravella. El mar, el barri antic , les muralles...

Gràcies per ser-hi
15 de maig de 2016, a les 20:55
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació