tel de ceba


tan casual como las ganas de tocarte
y no saber cómo hacerlo
Lidia Uve, "A carcajada limpia"

 Me duele lo que recibo de ti, por quererlo tanto
Chantal Maillard, Filosofía en los días críticos
Dies de cos estrany. De cos de vidre, de porcellana blanca, cristall de Muraro, ceràmica fina. Ala de papallona. I cap cuirassa a mà per defensar-lo, cap altra pell que hi faci una segona capa i amorteixi els cops i les carícies. Les carícies, sobretot. Una segona capa de pell que les faci menys intenses, més "normals", més assumibles. Que no traspassin la dermis, transparent aquests dies --tel de ceba, ungla trencadissa, làmina de gebre a la superfície d'un estany--, i em trenquin el dins en fragments minúsculs i irrecuperables. Que puguis tornar a aquest cos com si no fos vidre, ceràmica blanca, tel de papallona, ala trencadissa. Com si no tingués dies de curtcircuit, de sentir massa, de voler-(te) massa. Que puguis tornar-hi com si no fos meu, com si no fos jo. Però que hi tornis. I poder-(te) rebre.

Comentaris

Anònim ha dit…
Som fràgils i cal que se'ns cuidi, però no totes ni tots tenen suficient empatia per posar-se en altres pells. Amb i sense apòstrofs
2 de març de 2016, a les 10:33
nanis kru ha dit…
Content d´haver trobat aquestes fragilitats .Bentrobada . Gràcies.
3 de març de 2016, a les 19:33
Unknown ha dit…

De mar enllà confluim a terres poetiques.

Un gust compartir aquesta exquisida bellesa.

Merces.
3 de març de 2016, a les 23:15
Roser ha dit…
Preciós, Sònia!!!
23 de març de 2016, a les 16:45
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació