La vida té vida pròpia

¡Oh innoble servidumbre de amar seres humanos!  Y la más innoble,  que es  amarse a uno mismo." Jaime Gil de Biedma És fàcil escollir l'esgarrapada, l'espetec del fuet, el verí a la punta esmolada de la llengua. Més encara quan se sap que la pell de l'altra no resistirà ni un mil·límetre. Que rebentarà la comporta i serà senzill el trenc, la ferida, la cremor. És fàcil i no val res. No té cap mèrit ni té cap força.  Mentrestant (o després, i en endavant, perquè sí, perquè això sí que té mèrit, i sí que té força), esculls l'amor i les ganes i els projectes. Els versos. Esculls la paraula que estreny els llaços que ja hi eren i t'endinses en la carn per estimar-la, per venerar-la, per empeltar-t'hi. Esculls el silenci que et torna a tu i et descansa. Mentrestant, i després, i ja sempre, beses i abraces, estimes i enyores, mires i recordes. Oblides el que no val res. Perquè escollir esgarrapar és fàcil, simplement. No té cap mèrit, ni cap valor, ni

tan casual como las ganas de tocarte y no saber cómo hacerlo Lidia Uve ,   "A carcajada limpia" Me duele lo que recibo de ti, por quererlo tanto Chantal Maillard, Filosofía en los días críticos Dies de cos estrany. De cos de vidre, de porcellana blanca, cristall de Muraro, ceràmica fina. Ala de papallona. I cap cuirassa a mà per defensar-lo, cap altra pell que hi faci una segona capa i amorteixi els cops i les carícies. Les carícies, sobretot. Una segona capa de pell que les faci menys intenses, més "normals", més assumibles. Que no traspassin la dermis, transparent aquests dies --t el de ceba, ungla trencadissa, làmina de gebre a la superfície d'un estany--, i em trenquin el dins en fragments minúsculs i irrecuperables. Que puguis tornar a aquest cos com si no fos vidre, ceràmica blanca, tel de papallona, ala trencadissa. Com si no tingués dies de curtcircuit, de sentir massa, de voler-(te) massa. Que puguis tornar-hi com si no fos meu, com si no fo