també jo

Fotografia: Mauricio Arce
no em recordava que també he de morir
Joan Oliver

Ja no somio amb la mare. Ja no la veig caminant per l'altra vorera ni corro a encalçar-la mentre la crido perquè no marxi (ja no veig com marxa igualment, amb un somriure suau, carrer amunt, sense mirar-me). Ja no la somio però encara em desperto amb els pulmons encastats al matalàs i l'ànima al centre de la terra, com si s'hagués barrejat amb les seves cendres i no trobés cap raó per sortir a la superfície. Cada matí em desperto sense somnis, sense imatges, sense mare. Llavors em recordo que també jo he de morir, que en qualsevol moment hauré de morir, i em fan mal tots els dies que no he fet l'amor amb tu, que no t'he besat, que no m'has despertat enfonsant els dits entre els meus cabells. Em recordo que també he de morir i em trobo demanant-te que no m'oblidis, que si moro demà no vull tornar a morir en el teu oblit, com si un cop morta això m'hagués d'importar gaire, però no m'oblidis, promet-me sisplau que et recordaràs dels meus ulls, de les meves carícies, del meu somriure, d'aquesta meva maldestra manera d'estimar-te. No m'oblidis, torno a demanar-te, perquè he recordat de cop que també he de morir, que també he de no ser, i a la nit torno a no somiar i l'ànima cau a plom dins de la terra i sóc una mica cendra, una mica nit, una mica ombra. Una mica morta. (No m'oblidis. No m'oblidis.)   

Comentaris

Anònim ha dit…
No t'oblido, Ni els teus ulls, ni els teus petons. Tu, si pots, no deixis d'estimar-me
18 de febrer de 2016, a les 0:23
Lita ha dit…
que romàntic... és impossible oblidar-vos
18 de febrer de 2016, a les 20:08
Anònim ha dit…
El tiempo de los árboles
está en ti después de amarnos
K.U.
18 de febrer de 2016, a les 23:03
eli ha dit…
jo vaig perdre la mare de molt joveneta. sempre pensant que mai ens haviem despedit i somiant que ens despediem. sempre el mateix somni. quan vaig entendre, de més gran, que sí s'havia despedit de mi, vaig deixar de somiar. la veritat és que ara que no és ni en somnis, la trobo molt a faltar.

merci pels teus escrits i poesies, has sigut una gran descoberta!

9 de març de 2016, a les 12:23
Anònim ha dit…
Vaig trobar el teu blog per casualitat.... però encara m'impreSsiona el què i com em remouen els teus escrits. Treballo en un hospital; avui he presenciat com un pare li deia als seus fills que la mare havia mort.. avui he recordat que també jo he de morir; massa sovint, recordo que jo també he de morir.... i és quan intento no oblidar jo als meus "amors" que estan a casa, perquè el que em fa més por és oblidar-los jo
24 de març de 2016, a les 21:08
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació