La vida té vida pròpia

Fotografia: Mauricio Arce no em recordava que també he de morir Joan Oliver Ja no somio amb la mare. Ja no la veig caminant per l'altra vorera ni corro a encalçar-la mentre la crido perquè no marxi (ja no veig com marxa igualment, amb un somriure suau, carrer amunt, sense mirar-me). Ja no la somio però encara em desperto amb els pulmons encastats al matalàs i l'ànima al centre de la terra, com si s'hagués barrejat amb les seves cendres i no trobés cap raó per sortir a la superfície. Cada matí em desperto sense somnis, sense imatges, sense mare. Llavors em recordo que també jo he de morir, que en qualsevol moment hauré de morir, i em fan mal tots els dies que no he fet l'amor amb tu, que no t'he besat, que no m'has despertat enfonsant els dits entre els meus cabells. Em recordo que també he de morir i em trobo demanant-te que no m'oblidis, que si moro demà no vull tornar a morir en el teu oblit, com si un cop morta això m'hagués d'importar

s'obren finestres imprevistes, projectes nous, propòsits que il·lusionen, i al mateix temps em sembla que t'enyoro com no t'havia enyorat mai, o com feia molts dies que no t'enyorava. Recordo la germana, no ets imbècil, només ets reincident , i em sembla tan bonic, tan amorós, que avui no em sap tant greu aquest permetre'm reincidir una altra vegada encara que només sigui amb les ganes i el desig, amb aquest fer-te present com si es pogués, com si volguessis, aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo. Estaves bonica ahir, feies bona cara , m'han dit avui, i jo he pensat el vent i la tendresa i la lluita i el riu i el sol a les galtes, i la llum i el Delta i les companyes, i en canvi he tremolat per dins i m'han espetegat les dents com si tingués massa fred quan he tornat a pensar en tu. Sóc al pont amb un pulmó atrapat en el teu riure i l'altre enllà, respirant sense atrevir-s'hi, en el paisatge que em promet aquest sol de p

a fora, el rosa, el groc i el roig s'enfilen per abastar el ponent. A dins, m'estimes? Josep Fàbrega i Selva , Escrit amb pinzell s'assembla un poc a això: que et fereixi el cel blau d'hivern-primavera i per dins només hi trobis branques nues vinclades per un vent de fa molts anys. Branques seques, branques rígides, branques trencadisses. La recepta és fàcil, i sembla que funciona: aturar el pensament quan entra en bucle, respirar fondo, moure't una mica, beure només aigua, no fumar gens (no fumar res), dormir vuit hores, no treballar massa. La recepta és fàcil però no sap de cremades a les mans quan frenes de sobte la corda de l'afecte i del desig. Descanses i menges a les hores i vas a dormir abans de les onze, però l'endemà se t'esquerden les branques dels dits quan no t'acullen la carícia, i la tendresa perd el rumb i ets òrfena de nou en una plaça sense fanals ni fonts. Omples el pulmons i et prens les vitamines i pedales pels carr