perquè necessitem que ho sigui



quan arribo al barri em reben els focs artificials que acomiaden la festa major. Desvio la ruta habitual perquè no me'ls tapin els edificis de la Meridiana, i baixo pel carrer empedrat on vaig viure fa no sé quantes vides. Avui ha tornat una mica d'aire als bronquis atapeïts aquests dies de mort i desamor, i em sorprenc somrient davant d'un arbre de Nadal amb garlandes blaves que s'entreveu darrere les cortines d'una finestra que un dia va ser meva. Serà un Nadal bonic, aquest que ha de venir. Ja hem començat a cercar complicitats antigues, a inventar complicitats presents, a brindar amb tes-rom i a enviar-nos missatges amb les nostres cares encastades en quatre elfs ballarins i burletes. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè necessitem que ho sigui. Perquè aquest any hi haurà una butaca buida que encara no ens acabem de creure, i vosaltres no ho sé, però jo segur que us voldré a la vora per si se m'acut plorar-la entre torrons i neules. Perquè des que la vam tornar a la terra que vull treure el cor de dins l'ampolla, i ara em sento el vidre massa dur i ja no se m'acut d'on puc rescatar la tendresa si no és del fons del pou dels vostres ulls, dels vostres brindis, dels vostres somriures suaus que me la retornen, del vostre estar en el món amb la seva mateixa essència --la llum, el verd, la seva-nostra sang indígena. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè ens cal que ho sigui. I tornarem a omplir la butaca amb totes les meravelles que, si encara fos aquí, li contaríem.  


Comentaris

Anònim ha dit…
Espero que, per a tu, sigui un Nadal molt bonic. Si hi creus ho serà... D'altres farem veure que ho és de feliç i que som felices amb la vida que hem triat
9 de desembre de 2015, a les 0:34
Ester ha dit…
Preciós. A totes les cases hi ha butaques buides per omplir d'enyor i vida nova. Gràcies per compartir-ho
9 de desembre de 2015, a les 9:34
Carme Rosanas ha dit…
Serà un Nadal bonic, si volem que ho sigui... em quedo amb aquesta frase tan encertada. Sovint aquests dies són encertats per omplir-los de records dels que no hi són, perquè són records compartits i dits en veu alta. I això els acosta més encara que els nostres propis records silenciosos.
9 de desembre de 2015, a les 9:54
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies per llegir-me encara! :) Una abraçada!
9 de desembre de 2015, a les 10:42
Teresa ha dit…
Com agraïm que ens obliguis a pensar amb cadascuna de les teves reflexions. Ens conhorten , ens ajuden, i les fem servir més d'una vegada. Aquestes Festes no dubtis que t'acompanyarem amb el brindis i amb els somriures suaus per ajudar-te a que aquest cor que un dia vas posar a l'ampolla per salvaguardar-lo quedi alliberat el més aviat possible.
I desitgem de tot cor que aquest Nadal sigui com tu desitges.
9 de desembre de 2015, a les 20:22
August G. i Orri ha dit…
Les teves paraules m'acompanyen des de fa temps. També ma mare ens va deixar… aquest estiu. I ara se'ns presenta aquest Nadal que, segur, serà ben diferent, perquè serà el primer. No tinc massa clar com ho viurem, però m'agradaria que fos una mica amb la complicitat que tu descrius. Omplir aquesta butaca buida amb les nostres alegries i tristeses, per compartir-les entre nosaltres, per regalar-les-hi i omplir el seu record de nous records perquè d'alguna manera o altra els visqui amb nosaltres…
Que tinguis un Nadal com desitges.
9 de desembre de 2015, a les 22:38
Lita ha dit…
Estimada Sònia, el recital d'ahir va ser preciós i molt emotiu. Desitjo de tot cor que aquest Nadal puguis treure el cor de l'ampolla i que rebis tota la tendresa que tu emanes. Bones Festes a tots!
11 de desembre de 2015, a les 4:15
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació