més avui

(https://25dabril.wordpress.com/2008/03/24/cirerers-en-flor/)

 uno siempre está solo
pero
a veces
está más solo.
Idea Vilariño

 la ferida és el lloc per on entra la llum
Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumí
Que està segura que ara deus somriure, m'escriu l'amiga (sra. mare de la Sònia, la "veig" somrient, oi que sí?). Que em llegeixes, que m'escoltes recitar, que mires com trec forces per no permetre que em tombin els virus. Que deus estar orgullosa de mi. Potser també m'has vist trencar-me avui i anar a buscar la mar a les palpentes. Potser has estat tu qui has murmurat això també passarà just quan el dolor m'obria abismes darrere les costelles i el cor tornava a estavellar-se contra les parets de l'ampolla. He anat a buscar cirerers en flor per oblidar que tots els comiats desemboquen indefectiblement en tu. Que encara trobo buides les paraules que haurien de consolar-me (hi és més que mai, hi serà sempre), que si tu no hi ets com puc tornar a creure en la llum que entra a través de la ferida.

Estic més sola, avui, que totes les altres vegades. I tinc una ferida que només fa ombra.  



Comentaris

Anònim ha dit…
L'ombra."els vostres somriures, que m'acaronen l'ombra i m'ajuden a estimar-la"

La ferida. "Al costat de la ferida, la vida que neix, imparable, de l'arrel més profunda de la terra i t'acarona els polsos i et recorre el cos i tornes a estar viva, i a ser tu"

Hi ha qui fa supurar
21 de desembre de 2015, a les 1:40
spark ha dit…
Llegir-te, escoltar la cançò enganxada a la orella, asseguda a la terrassa d'un restaurant que no ha obert encara, morta de fred i amb llàgrimes... Impressiona...
Un petó.
21 de desembre de 2015, a les 20:03
Anònim ha dit…
Sempre hi serà però amb el temps sensa dolor lacerant .Serà un record viu però dolç i amoros . Ho sé per experiència

Una tendra abraçada
21 de desembre de 2015, a les 20:17
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació