La vida té vida pròpia

que per què no escrius l'alegria, em demanaven ahir. Per què no la dius, per què no hi poses nom, és que no es mereix un poema també? Hi penso avui, que l'alegria inunda totes les estances del pis. Que riem amb la germana fins a les llàgrimes. Que ens esperen la cabana del bosc, el silenci, els cavalls, els arbres. Que li escolto la cançó punyent mentre escric -- qué poemas nuevos fuiste a buscar -- i només em penetra la bellesa de la seva veu immensa i m'inunda amb un tacte nou, d'aigua salvatge i dolça. Que per què no escric l'alegria, per què no la dic, per què no hi poso nom. I mentre ric i somric i desitjo i recordo només se m'acut que l'alegria no em desordena, no em capgira les entranyes, no em descol·loca el món. És i prou. La visc i prou. Té un ordre perfecte, instal·lat sense arestes en cadascuna de les cèl·lules. No la dic, no l'escric, no hi poso nom. És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.

avui (encara) fa mal l'Alan. A les mandíbules, a l'estómac, a l'esquena. El que ahir era desànim profund avui és ràbia a mar obert, ràbia que mossega, ràbia que esgarrapa, ràbia que clava cops de puny i arrencaria a urpades el guix de les parets. Avui encara fa més mal l'Alan, la seva mort injusta, la mort que supura tota la violència del sistema que va assassinar-lo, la mort que bufeteja les lluites i fa trontollar l'esperança. F a mal l'Alan, avui, encara més, i arrossega el fil de totes les altres morts de persones trans i LGTB cosides a burles, agressions físiques i escarnis. Totes les morts en vida també, tots els autoodis instal·lats en les ànimes fràgils de tants adolescents. Tots els insults, tots els silencis, tots els desitjos avortats, totes les vides que respiren a mitges entre el voler ser i el pànic de no sobreviure. fa mal, l'Alan, avui, i supura la ràbia en forma de crit. El silenci és còmplice, el silenci els mata, les mata, ens mata.

és un tall en forma de mitja lluna, lilós i profund, massa a prop de l'artell del dit gros de la mà dreta. S'ha tancat bé, però cada pressió imprevista, cada petit cop, cada fregament, et fa saltar de dolor. Totes les feines quotidianes s'han tornat lentes: la dutxa, eixugar cabells, preparar la cafetera, rentar els gots i les paelles del dinar d'ahir. Tot s'atura. El temps s'eixampla. No ignores la ferida: la tens més present fins i tot que quan va obrir-te la carn i va omplir de sang la pica de la cuina. La tens present, la fas present --t'és present. Que no la colpegin, que no la premin, que no la burxin. Que no s'esquinci la pell que sosté com pot la cicatriu. Amb la ferida, el temps s'alenteix, respira, s'eixampla. I tu pots comptar els passos que et porten, un tram cada dia, de tornada a casa.

(https://25dabril.wordpress.com/2008/03/24/cirerers-en-flor/) uno siempre está solo pero a veces está más solo. Idea Vilariño la ferida és el lloc per on entra la llum Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumí Que està segura que ara deus somriure, m'escriu l'amiga ( sra. mare de la Sònia, la "veig" somrient, oi que sí? ). Que em llegeixes, que m'escoltes recitar, que mires com trec forces per no permetre que em tombin els virus. Que deus estar orgullosa de mi. Potser també m'has vist trencar-me avui i anar a buscar la mar a les palpentes. Potser has estat tu qui has murmurat això també passarà  just quan el dolor m'obria abismes darrere les costelles i el cor tornava a estavellar-se contra les parets de l'ampolla. He anat a buscar cirerers en flor per oblidar que tots els comiats desemboquen indefectiblement en tu. Que encara trobo buides les paraules que haurien de consolar-me ( hi és més que mai , hi serà sempre ), que si tu no hi ets com puc torna

quan arribo al barri em reben els focs artificials que acomiaden la festa major. Desvio la ruta habitual perquè no me'ls tapin els edificis de la Meridiana, i baixo pel carrer empedrat on vaig viure fa no sé quantes vides. Avui ha tornat una mica d'aire als bronquis atapeïts aquests dies de mort i desamor, i em sorprenc somrient davant d'un arbre de Nadal amb garlandes blaves que s'entreveu darrere les cortines d'una finestra que un dia va ser meva. Serà un Nadal bonic, aquest que ha de venir. Ja hem començat a cercar complicitats antigues, a inventar complicitats presents, a brindar amb tes-rom i a enviar-nos missatges amb les nostres cares encastades en quatre elfs ballarins i burletes. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè necessitem que ho sigui. Perquè aquest any hi haurà una butaca buida que encara no ens acabem de creure, i vosaltres no ho sé, però jo segur que us voldré a la vora per si se m'acut plorar-la entre torrons i neule

Foto: Toni Moll Gamboa volen bandades d'estornells al cel de Vilanova, mentre a casa el teu ocell de paper arreplega les ales a la taula del menjador. Perquè volis ben alt, va dir-te, i a tu et va semblar possible, probable, estimable. Vivible. P erò encara vas coixa. La vida són els colors bonics dels matins vora el mar i la sorra que t'esgarrapa els pulmons i t'inflama les amígdales. El que no serà mai amb ella i tots els condicionals amuntegats al cossi de la roba bruta. Els versos que ja no pots escriure, les morts properes, els naixements insòlits. I l a mare pertot, com si encara haguéssim d'acomiadar-la.   Sí que hi ha coses que no has dit, i potser no té cap sentit que les escriguis a la rebotiga perquè ho llegeixi algú quan ja siguis morta.  De moment, només tens un ocell de paper amb les ales caigudes que enveja els estornells.