La vida té vida pròpia

se brindó en las tabernas  se encendieron farolas en pueblos perdidos y las musas brindaron canciones cuando Pedro llegó Pedro Guerra , "Cuando Pedro llegó" arribes a la mateixa hora que obro els ulls l'endemà de la primera nit en molt de temps que dormo profundament i sense trasbalsos. T'he sentit arribar entre somnis, sostingut per una melodia que acaronava cadascuna de les cèl·lules dels nostres avantpassats amb cordes d'arpa. Has arribat just l'endemà que una ànima vella em posés un emplastre en la ferida antiga, primigènia, absoluta, que tornava a supurar, i m'obrís una mica les costelles per rebre l'alegria com si no hagués marxat mai. Arribes amb la llum i amb llum m'inundes i torno a tenir aquell desig incontrolable d'explicar-ho a tothom, ja és aquí, ja ha arribat, a la fornera i al quiosquer, a la dona que ven cupons a la plaça i al cambrer del Versalles, al dependent de la farmàcia i a la caixera del súper. Laus vol dir ll

para decidir si sigo poniendo esta sangre en tierra  (...) sólo me hace falta que estés aquí con tus ojos claros. Víctor Heredia , "Razón de vivir" assumir que ara toca caminar amb crosses, coixejar lenta, deixar que el món t'avanci per la dreta. Perdre bufandes i jerseis, ulleres i paraigües. Esgarrapar estones boniques a novembre i que el vent n'esborri el rastre d'un sol cop de porta perquè has equivocat la pel·lícula antídot de diumenge a la tarda i acabes de recordar que no hi ha racons, en aquesta ciutat, per als plors incontenibles. Sortir del cine com si plogués, amb pressa d'arribar al barri i tota la pena negra tancada als punys que enfonses dins les butxaques. Preguntar-te si mai sabràs tornar a fer l'amor, si et respondrà la pell, si podràs rescatar el desig dels circuits tallats de la tristesa. Saber més que mai que ara toca caminar lenta, coixejar amb crosses, respirar com els peixos, supurar amor i enyor sota tres capes de roba.

i potser les nostres siluetes també, no ho sé, vestides amb paraules i un barret Blaumut , "De moment" de moment seuràs damunt del llit que et violenta els somnis i no comptaràs els segons que et caldran per aixecar-te. Rescataràs l'aroma del cafè d'ahir per oblidar que no tens cap ganes d'enfilar les hores d'avui. No contestaràs cap mail, no acceptaràs cap amistat nova al facebook per intentar quedar bé, et mossegaràs la llengua i no diràs que ja en tens una mica prou, que potser que no se t'enamorin tant i t'estimin una mica més. No faràs cap judici ni et comptaràs els cabells blancs ni constataràs el rastre impertinent de les ulleres, que avui no és dia de buscar-te els ulls al vidre dels aparadors. De moment acceptaràs que els morts, aquest matí, t'ocupin una mica més d'espai que els vius --una mica més que les carícies, que les complicitats, que les hores de somriures i converses davant d'una cervesa el vespre abans que el fred

el tiempo de llorar, las ganas de cantar Pedro Guerra , "Mi casa está en el mar" M'invento una recepta de cochayuyo per retornar-te una estona avui, que respiro com un peix en una cruïlla sense indicadors ni rètols. Fa tants anys que no en menjava que semblava que fos la primera vegada --el gust de mar, l'olor de mar, l'oceà immens unint-nos i separant-nos, el mossec salat i l'explosió del teu record tot d'una al paladar i a la llengua, com si encara hi fossis. He picat la ceba molt fina, com vaig aprendre a fer guiada per la teva mà experta a la cuina d'una casa que ja no és la meva. He esperat que l'oli fos ben calent i m'he separat un poc per si m'esquitxava. L'alga marronosa i la llet de civada em salven de l'abisme, de la soledat que no entén de raons, que esborra tots els rostres que sé que m'estimen. Em salven de l'espai minvat amb què em conformo a estones, del voler que empenyoro massa sovint. M'invento

ríe, la vida por compasión hay veces que ríe Carlos Chaouen , "Semilla en la tierra" crec que ara ja pots escriure, em va dir ella, t'he llegit avui i he pensat ara ja pot tornar a escriure. I mentre condueixo amb tu al seient del copilot i ens perdem pel Vallès malgrat el tom-tom o potser gràcies al tom-tom penso que potser sí, que el clot a dins la terra ha obert tots els camins que m'obstruïen les venes, i mentre acompanyo el riure que es torna a obrir pas des del ventre -- la risa , la risa -- sento que el voldré dir, que voldré escriure aquest moment d'ara, tu i jo dins el cotxe amb les nebodes al seient de darrere i la nostra complicitat intacta, la dels moments sense dolor, la dels dies de Nadal a la cuina de casa, la de les cigarretes d'amagat a la galeria amb el germà batiscafo explicant acudits dolents i el pastís sempre, sempre, encara per fer. Ara que ric amb tu i l'angoixa de perdre's es dilueix abans de néixer mesclada en les no