costa amunt

Foto: Carolina Cristóbal Palacios

i et sorprèn com pot arribar a fer-se costa amunt un dilluns després d'un cap de setmana de retrobaments i complicitats. Després de les abraçades, de la plastilina, del pastís que mai no es fa a l'hora que toca i que ens acabem menjant sempre una mica tebi. De les cigarretes índies fumades d'amagat a la galeria, la porta de la cuina mig oberta, amb la germana que em sap, que em mira de reüll, que em diu Tot bé?, que sap que no, que m'escolta i després em diu No ets imbècil, només ets reincident. De l'escalfor de dins quan riu, quan ric. Com pot arribar a enfilar-se sense pietat aquest dilluns inacabable després de les converses al balcó i de les salsitxes amb ceba, dels regals i dels cors de purpurina. De la neboda gran mirant fixament les fotos de la mare clavades al suro amb xinxetes de colors. Un dilluns després del teu missatge imprevist just quan et pensava, just quan desitjava --vés a saber per què avui, vés a saber per què ara-- que traguessis el cap amb un Hola, bonica que em fes el dia més fàcil. Com pot arribar a fer pendent un dilluns de malsons, de nusos a l'estómac i joguines escampades. Un dilluns sense abraçades, sense dibuixos, sense contes. Sense la mare. Com poden arribar a fer-se costa amunt les escales dels dies que són després de tot el que veritablement t'importa. I que no duen enlloc. 

Comentaris

Lita ha dit…
Si sònia, em sento així moltes vegades. Una abraçada forta.
6 d’octubre de 2015, a les 4:41
...iescaig ha dit…
avui ja és dimarts
.
6 d’octubre de 2015, a les 10:36
Anònim ha dit…
No recordes el que deia la teva àvia després d'una setmana de "flogera" . El dilluns sempre arriba!! I ella ho deia en positiu. Doncs... segueix el seu exemple...
6 d’octubre de 2015, a les 19:27
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació