com es compten


A l'alba, Cristi

no todo fue naufragar

m'endevina. Em truca i m'abraça amb la veu. Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar? En algun moment que no recordo he abandonat l'aigua que ens va unir nou mesos a tots tres en el ventre d'ella i he saltat a un illot de pedres, amb cabra i sense palmera. He amollat la corda de la barca tan ràpid que m'ha cremat els palmells de les mans mentre em fugia, i he deixat de navegar amb ell en aigües profundes --he deixat de ser germana i filla, còmplice i criatura, companya i esquitx de carn bessona dins d'un úter. No he fet cap foguera per enviar senyals de fum ni he escodrinyat el cel amb l'esperança d'albirar l'estela d'un avió. He collit rostolls d'entre les roques per alimentar la cabra i he buscat repòs només en la meva ombra. 
Hauria d'haver sabut que a ell no li calien els senyals de fum. Que no li han calgut mai. Com estàs, fa temps que no parlem. Torno a agafar la corda i atanso la barca al meu illot desolat i abrupte, al meu estúpid illot sense palmera. Parla'm d'ella. Rescata-la, porta-me-la aquí al davant, fes-la caminar damunt les aigües una altra vegada. Digue'm que també la somies, que també hi parles de vegades en la solitud del cotxe, de les nits amb eclipsi, de les autopistes desertes qualsevol nit de tardor tornant de ciutats on no havies estat mai. Digue'm que li has fet un lloc a la barca, a l'oceà, a l'estela dels avions que no vull veure. Digue'm que tornaràs encara totes les vegades que abandoni la barca. Queda't avui amb mi, germà, que ja no sé com es compten els naufragis.          



Comentaris

...iescaig ha dit…
a patir del tercer naufragi, ja assoleixes l'eternitat -ara no recordo quin poeta ho va dir-; vist així, no cal saber comptar gaire més enllà de tres; en canvi, potser sí val la pena valorar la justa dimensió d'algunes lluites, sobretot les que tenen molt de mèrit i atorguen sentit a la vida pròpia;
18 d’octubre de 2015, a les 11:13
Lita ha dit…
avui tinc festa, el primer que faig quan tinc una estoneta per mi és contactar amb tu, perquè trobo consol en la teva tristesa, un lloc que m'apropa als meus que ja han traspassat. També perquè trobo precioses les teves paraules.
La meva tristesa és dolça.
Una abraçada
19 d’octubre de 2015, a les 11:10
Leila ha dit…
Entre naufragi i naufragi sempre està bé trobar una estona per fer el mort i deixar-se bressar per les ones. Si és de la mà d'un germà, millor :)
21 d’octubre de 2015, a les 13:56
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació