buguenvíl·lea

La pluja, avui, t'ha respectat tots els trajectes que havies de fer amb la moto, com si et sabés els horaris i et concedís una, dues, tres, quatre treves en la teva jornada interminable. I encara hauries volgut la ubiqüitat, els universos paral·lels, ser aquí i allà, al Contrapunt escoltant versos que de moment només has pogut llegir i al concert de les Akelarre, a la península fent ponències que no havies fet mai i enllà del mar aplaudint la menuda mentre bufa les espelmes, en el silenci descansat de casa i al seu llit, ara mateix, posats a demanar. Encara hauries volgut més, ho hauries volgut tot, però l'avarícia surt cara i agraeixes simplement que no plogui quan tornes a casa amb l'asfalt mullat, que la roda de darrere no patini encara que a vegades ho sembli i que no et trobis el camió de les escombraries just a tres carrers abans d'arribar a casa. Agraeixes l'olor de branques mullades quan entres al barri i et torna a venir la sensació de fa un parell de setmanes, sortint al pati de l'amiga a les set del matí, quan tothom dormia, amb el casc a la mà i la son a les pestanyes. Tot just s'aixecava el dia i la llum incipient s'escampava suaument damunt de les flors blaves i violetes de la veïna. Vas respirar amb els pulmons plens i vas sentir que t'hi volies quedar. Que t'hi podries quedar. Que era un altre dels llocs del món que et fan espai, que quan hi penses t'omplen el cos de calma, que et són casa. Ara, al teu menjador, mentre somrius a la càmera del mòbil per enviar-li un missatge de feliç aniversari a la neboda, penses que demà diràs a la germana que planti una buguenvíl·lea al porxo. Que faràs una foto de la que us va regalar una fada bona aviat farà un any, quan va néixer l'altra neboda, la més petita de totes, a l'habitació on ara dorms, perquè vegi que encara no s'ha assecat, i que l'espera. Que aquí també és casa d'ella, i de qui estima, i de qui estimi. Si és que hi ha, ben cert, cases d'algú.