pertot

Deixar-la en terra i sobrevolar-la unes hores més tard sentint que és pertot, que és endins. Hem mesclat cendres i terra amb les nostres pròpies mans, les mateixes que es van paralitzar fa uns mesos sostenint-li el pes del que ara era, del que encara no podíem assumir que fos. Hem mesclat cendres i terra amb les mateixes mans amb què li acaronàvem els dits i les parpelles adormides els tres dies i les tres nits que va transitar per no sabem quin territori abans d'anar-se'n. I s'àvia, quant pesa, ara? , pregunta la neboda. Gairebé gens, li dic, ara és un vestit lleuger que deixem en terra, al peu d'una planta sense nom que fa flors vermelles encara a la tardor, perquè el seu record també voli lleuger, perquè no ens pesi com fins ara als músculs i a les costelles i no ens enredi filferros de malsons a les pestanyes. S'àvia no pesa, ara, li dic. Avui ja no. I sí, potser li va fer un poc de mal morir-se, perquè morir de vegades deu fer mal, com fa mal néixer a