els enamoraments


que està enamorada, em diu, si veiessis com li brillen els ulls quan parla d'ell!, i és com si la tornés a tenir aquí, al menjador de casa, menuda i expressiva, demanant-me que li agafi els peus per travessar la por que li provoca la tempesta de neu de la seva pel·lícula preferida de dibuixos animats. No em costa gens imaginar-la extasiada parlant del nen de vuit anys que l'enamora --li dobla l'edat, però ja ho diuen, que en l'amor això no té importància--, i m'adono que em fa de mirall, que la imagino i reconec l'escalforeta al pit, el somriure permanent, la llum especial dels ulls. Li envejo l'espontaneïtat i l'absència de judici. Ningú no li diu que no estimi, que no expressi, que no en parli. Li envejo l'espai que habita lliurement, sense expectatives ni enyoraments, sense exigències ni normes. Intento imaginar com deu ser estimar així, desitjar així. I taral·lejo una rumba com un mantra, sense nostàlgia i sense condemna. 

Comentaris

Anònim ha dit…
I la ballarem de nou
Anònim ha dit…
Durant els enamoraments , el cervell i la raó se'n van de vacances, va dir Sebastià Serrano.

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

reconstruccions

Bona Pasqua