La vida té vida pròpia

que està enamorada, em diu, si veiessis com li brillen els ulls quan parla d'ell!, i és com si la tornés a tenir aquí, al menjador de casa, menuda i expressiva, demanant-me que li agafi els peus per travessar la por que li provoca la tempesta de neu de la seva pel·lícula preferida de dibuixos animats. No em costa gens imaginar-la extasiada parlant del nen de vuit anys que l'enamora --li dobla l'edat, però ja ho diuen, que en l'amor això no té importància--, i m'adono que em fa de mirall, que la imagino i reconec l'escalforeta al pit, el somriure permanent, la llum especial dels ulls. Li envejo l'espontaneïtat i l'absència de judici. Ningú no li diu que no estimi, que no expressi, que no en parli. Li envejo l'espai que habita lliurement, sense expectatives ni enyoraments, sense exigències ni normes. Intento imaginar com deu ser estimar així, desitjar així. I taral·lejo una rumba com un mantra, sense nostàlgia i sense condemna. 

i els moments de mirar enrere  et faran gràcia i et faran mal mira enrere, el pare, aquests dies. I l'assalta el neguit d'haver pres decisions des de la por. D'haver-les mantingudes estintolades en una lleialtat que ara no sap si té sentit. Parlem més que mai aquests dies. Parlem i concloem que l'amor no es comercia. Que tanmateix els anys viscuts amb plenitud, tant si ens vam equivocar com si no, valen sempre la pena. Que ell no seria aquí si. Que tampoc no seríem aquí nosaltres. M'escolta quan li dic l'enamorament i el desig, l'enyor i la tristesa. Per primer cop no em diu Tens la pell molt fina , per primer cop obre molt els ulls i diu Si que em sap greu . Parlem i concloem que Déu estima a canvi de res. Que a la guerra era normal que els nens petits tinguessin por de les bombes i fessin promeses morts de pànic en un soterrani. Que la vida dóna per viure moltes vides. Que la mare, sens dubte, era la més dona més bonica del barri de Forestal. I que

M'explica que un alumne li ha donat records "de part de la meva mare". "I qui és la teva mare?" Repeteix el nom i  en comptes de recordar-la a ella imagino només aquest noiet de dotze anys que no conec i que segur, segur, deu tenir els seus ulls. Que seurà en un dels pupitres de fòrmica des d'on vaig passar tantes hores, a la seva edat, somiant desperta el rostre i el cos i el somriure de la seva mare. I ve tot com si no fos ahir, com si no fos un somni ( el meu amor petit, com de mentida ...), vénen les ruïnes de l'amor ocult, la delícia inconfessable del secret, la meravella i la covardia, la ignomínia pública, els xiuxiuejos burletes al pati de l'escola. Tornen el pànic i l'autoodi, els dietaris delators cremats en un pot de llauna al balcó del pis de Meridiana, les idees de suïcidi, la paràlisi, el sistema nerviós construint un mur que havia de deixar-la a ella, per sempre més, a l'altra banda. Però sobretot ve l'amor, intacte, sen

(...)  el meu silenci és un riu d'aigües fosques cap a tu (...) Anna Montero i ara penses que ella sabria dir-ho. Que sabria escriure exactament el que se sent quan et sents com ara. I que ho faria fàcil, com si no li costés gens. I que ho faria proper, i autèntic, i bell. No bonic, ni sensible, ni totes aquestes coses que diuen quan parlen del que les dones escrivim. Autèntic, bell, proper. Real fins al moll de l'os --vida fins al moll de l'os. Penses que ella sabria dir-ho i que a tu et calmaria llegir-ho. Que aniries a dormir sense aquest cabdell de filferros enredat a les costelles. Ja no creus que algun dia arribis a trobar les paraules del desig , ni saps gaire de què et servirien ara. Més aviat creixerien com arrels que sobresurten de la terra i et farien ensopegar una vegada i una altra. Val més no burxar les punxes, t'han dit avui, esperar que surtin soles, demanar secretament que no facin call. Renunciar als mots, tancar la llibreta a la

un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s'obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies --fa nits-- que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l'aire no s'enrareixi. Que t'abriguen el cos les nits d'hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l'esgotament, una última nit en blanc --ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t'haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d'abraçades amigues que travessen l'ànima i la calmen--, queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N'aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t'estimo fins a la pols de le

fotografia de Manel Zaera torna, capritxós, el fred de sobte, i t'enxampa amb pantalons curts i sandàlies damunt la moto, camí de casa. Constates que encara tens la pell i la història arrapades al cos, però el verí s'ha dissolt una mica, expulsat pels cops de puny que vas descarregar ahir contra el sac de boxa. El vas sentir després, amb els músculs lassos i l'ànima momentàniament en blanc. Lliscava per la carn obrint-se camí a través de les artèries, i abandonava el cos com un esperit malèvol destorbat per la pregària atroç d'un exorcista. Al vespre ja no t'espesseïa la sang i t'hi cabien les cançons, l'agraïment i la tendresa. No saps quants assalts et queden encara abans que l'odi es transformi en alguna cosa semblant a la indiferència, però la primera descàrrega ha obert definitivament la veda. Calia només acceptar l'esqueixament, el cop de puny a les costelles, la humiliació i la impotència, el teu ventre partit en dos com l'asfalt

Fue necesario, dieciséis años atrás, rellenar, emparedar y, luego, olvidar la abertura que el asesino había excavado en su vida. Y ahora se abría, brutalmente, ante sus pasos, sin razón. Fred Vargas , Bajo los vientos de Neptuno sense raó. Brutalment. Davant les passes que fins fa uns segons confiaven encara en el present mentre drenaven la tristesa inevitable sense pressa i sense pausa. Brutal, imprevista, fent la traveta quan miraves amunt cercant el cel de l'enèsim laberint, quan et semblava haver-lo entrevist darrere quatre núvols esparsos. La ràbia és negra i profunda com el pou de tots els teus vertígens. Com l'odi que vomites per la boca quan arribes a casa. Has deixat de ser la noia-complaent-de-somriure-bonic-que-ho-entén-tot-i-tot-ho-perdona per convertir-te en la dona que reconeix la ferida, que crida avui per escopir el dolor antic, el dolor callat, el dolor no permès, com si estigués parint un monstre que li esqueixa el pit amb una brasa. La dona que no

The moon in the bureau mirror looks out a million miles (and perhaps with pride, at herself, but she never, never smiles) Elizabeth Bishop , "Insomnia" la veig ara mateix, des de la finestra de casa. La miro i em sap una mica de greu que comenci a minvar. També minva l'estiu, encara que no ho sembli, però no sé si això em sap greu. La miro minvar i enfilar-se damunt del pati del casal d'avis i penso que també és bonica aquí, en aquest racó privilegiat de la ciutat, amb cel pertot i cases baixes. També aquí. Si hi fossis, brindaríem amb vi negre per l'última lluna plena d'estiu. Si hi fóssim, aniríem fins al final del poble, just on comença la negror inquietant del camí d'Alendo, per posar a prova la nostra valentia i espiar el ple entre les branques fosques dels arbres. Apamaríem la por i sabríem que aquest neguit no té res a veure amb el que es respira al bosc, en el camí que s'enfila a llevant. Allà hi ha milers d'ulls que et