lo que eres



tienes miedo a que te hagan daño
y te haces daño con tanto miedo
Chavela Vargas

 lo que eres me basta


quan t'enamores d'un camí i entens que podries recórre'l una vegada i una altra, d'anada i tornada, tots els dies de la teva vida. O quan arribes a un raconet de món a 1.305 metres d'altitud i t'adones que ja no podràs deixar de tornar-hi. Respires i passen coses --falciots a Sitges, tempestes a Farrera, el cel inacabable de Sòria des de la finestra d'una casa que voldries que fos teva, o l'olor d'ella, fugissera i irreal, en un carrer a centenars de quilòmetres de la seva pell. Tornes a taral·lejar cançons en una furgoneta atrotinada, camí d'on et portin, i a cada quilòmetre et sembla que oblides on tenies amagades les pors, on havies arraconat les ferides. Torna una cançó i agraeixes haver viscut almenys un moment que hauria pogut fer-te escriure aquella frase --mai seré feliç com ho he estat aquesta nit--, i alguna cosa es posa a lloc, com quan t'enamores d'un camí i saps que podries trepitjar-lo repetidament tots els dies de la teva vida, com quan trepitges una terra i te l'estimes per sempre, com quan entens que només val la pena quedar-se a la vora de qui en tingui prou amb el que ets.


Comentaris

Garbí24 ha dit…
l'art de saber quan un s'ha de quedar o ha de marxar no és tant difícil com el valor de poder-ho fer.
Trobar aquests moments sempre és i serà motiu d'alegria.
16 d’agost de 2015, a les 10:12
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació