a la primera capa de la pell

Mateus André

helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer --als dies que vam fer l'amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l'altra banda de la barra del bar, a l'altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies --les nits-- que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l'alegria rara dels vespres de lluna plena que t'escrivia tronades declaracions d'amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l'amic de l'ànima, i la música d'abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l'estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l'ara, allò de l'aquí, la pluja d'estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d'asfalt mullat que ho omple tot i no cal res més. I des de casa es veuen els llamps però no vull apagar el mòdem perquè vull escriure això, els helicòpters al cap i l'embriaguesa dolça dels dies de novembre sense límits, sense impossibles, sense revolts. Helicòpters al cap i la pluja als peus, i les ganes rescatades del no-res, "Vine, va, que nedarem despullades al mar", ella que mai no s'ha tret el biquini a la platja, i la neboda que riu, que no sé si ens ha entès però que també em diu "vine", vine demà, i em demana que l'agafi a coll a les escales mecàniques perquè té por d'engrunar-s'hi els peus. Els peus. Agafa'm els peus, petita, que si tanco els ulls em sembla que caic, però no caic. No caic. I demà anirem al mar. Sense helicòpters però amb tots els records (els de llavors, els de fa uns mesos, els d'ahir mateix) a la primera capa de la pell.    

Comentaris

Anònim ha dit…
com, no estimar-te
si t'imagine, i et veig
encara que fugis
3 d’agost de 2015, a les 1:17
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació