La vida té vida pròpia

Pida un deseo, mi niña , diu ella, que aquest vespre és com una mare immensa, com una mare infinita. Des del primer plat que hem anat traient el cap pel balcó, ara l'un ara l'altre, per veure si la lluna es decidia a sortir darrere les muntanyes. És la reina de la nit que hem estat esperant tot el dia, però que ha hagut de compartir el tron amb altres esperes que ens han omplert d'il·lusió aquesta setmana: el dinar de comiat, la instal·lació dels artistes a l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, la taula llarga per al darrer sopar. Demana un desig. Com si fos el teu aniversari. Com si te'l meresquessis. Com si el volguessis de veres i sense dubtes. Demana un desig. Al carrer, just allà on s'acaba el poble, la reina ens ha rebut amb un halo ataronjat que l'envoltava, com un vestit de festa. Última lluna d'estiu. Camins de bosc, pors ancestrals, històries de milicians durant la Guerra Civil, de famílies que fugen de l'holocaust, paisatges inq

So you're with someone that makes you feel  like one  of those men  who is invincible. I'll go home tonight, pour a glass of wine, tell myself how pretty I am. Just don't tell me more and I'll be fine. Cèlia Pallí , "I'll be fine" servir-te un got de vi, repetir-te que ets bonica, que tornaràs a estar bé. Somriure recordant que un dia vas pensar que amb ella hauries fet allò de les novel·les, tancar-vos dos dies sencers en un hotelet de la costa i no sortir per res de l'habitació. Recordar també que algun matí d'hivern es feia el miracle i els condicionals deixaven de fer mal una estona -- et besaria, t'acaronaria els dits sobre la taula, et diria a cau d'orella el que em torna al cos i al cor totes les hores que no ets a prop --. Que algun vespre eres capaç, fins i tot, de descartar els subjuntius -- tant de bo pogués tornar a dormir una altra nit amb tu --. Que el plaer era tan difícil de contenir com el dolor.  A

busque paraules per dir  la teua absència,  aquest estiu que un vent sense nom crema. (...) Anna Montero "És la meva església", em diu, "hi té gravat l'any que jo vaig néixer i l'any que va morir la meva mare". M'ofereix un te que em transporta als meus dies a Irlanda, la terra que l'acull des de fa anys, i em somriu amb una tendresa que no he sabut trobar en els seus dibuixos atapeïts de ratlles nervioses, enèrgiques, negres.  "I miss my mum", diu de cop i volta.  "I miss mine too". I no cal res més. Avui ja no (em) cal res més.

la tinta que els dos vam estalviar-nos la gasto ara per dir-te que plou, que fa fred, que res no abriga prou, que l'hivern és com equivocar-se. Manuel Forcano , "VI.Carta", Corint  Agafo fred llegint a l'ombra en un revolt amagat del camí de Burg. Descobreixo Forcano ( I el fred de no saber què contestar-te ) i assaboreixo a soles i en silenci l'impacte de les primeres vegades. No saps com envejo que no haguessis escoltat mai abans Silvio , va dir-me un dia fa molts anys, i en aquell moment no ho vaig acabar d'entendre. Una mica sí. Com el primer dia que vaig beure mate, com el primer cop que vaig tastar les nous de macadàmia. I afegiria avui, tant temps després, com el primer cop que vaig besar-la, com la primera olor que em va quedar impresa en el cor del desig, com la primera cicatriu que vaig estimar en el cos d'una altra. Forcano diu l'hivern i jo agafo fred al camí de Burg, però l'estiu m'esclata a fora i a dins, com

t'estimo fins l'ombra el que ara escric es capbussa en ombres mentre el que visc fa esclatar la llum damunt de les teulades. No són del tot meves, les ombres que busco anomenar, i tampoc no ho és del tot la llum d'aquests dies a la muntanya. O ho són però semblen un reflex, un mirall bellugadís i incert, de lluna pàl·lida. Potser per això no m'incomoda la primera persona i se'm fa un poc més fàcil conjugar els verbs en present. Torno a trepitjar camins enyorats, retrobo persones estimades i estimables, fotografio paisatges que conec de memòria, recupero olors   que recorden la vida. Somric molt. Torno a menjar amb gana, amb ganes, amb gratitud. Brindo amb ulls lluents d'alegria rescatada, de felicitat efímera pouada d'algun aqüífer que desconec i que encara em deu córrer per les venes. I dormo un altre cop profundament, com una criatura. Darrere els mots i a l'obaga del camí, respiren sense pausa la meva ombra i la meva llum --l'enyor de

decidir que reduiràs la por a la mínima expressió. Que no et posaràs la tireta abans de la ferida. Que no avançaràs cap futur. I aconseguir-ho. Sobretot, aconseguir-ho. Omplir els teus dies de repòs, de capbussades a l'aigua gelada d'un riu, de riures d'infants i cançons dins d'una furgoneta. No poder deixar de mirar el cel. Aturar-te en el paisatge i que se t'aturi tot a dins: la pena, les presses, l'enyor, el desig tallat en sec. Respirar i que passin coses --que es moguin les peces del teu món com si fossin un Tetris i gairebé en puguis sentir el clec-clec a mesura que van encaixant les unes amb les altres, encara que continuïn deixant forats buits, encara que no prometin cobrir-te les espatlles per sempre. Que desaparegui l'amenaça només amb una bufada, amb un sospir, amb un mirar a una altra banda --a les ungles dels peus , als voltors que planegen damunt els camps de Castella, als rínxols de la germana. Avortar la por per decisió pròpia, per dec

Viatgem, et va dir un estiu, per trobar a faltar els qui ens importen. Per enviar postals de paisatges amb boscos i platges paradisíaques a qui sigui que enyorem, a qui sigui que ens  ha vingut al cap en cada revolt dels dies de parèntesi. Viatgem per trobar a faltar la gent que ens importa, va dir, i era bonic, perquè volia dir-me que m'havia trobat a faltar, que li havia vingut al cap en cada revolt dels dies de vacances, que tenia ganes de retrobar algun dels nostres racons clandestins sota les voltes d'una plaça o en un bar de menús de l'Eixample, de tornar-me a besar amb urgència a l'ascensor del pis de sa germana. Era bonic que ho digués però no deia res dels viatges de buit, dels que comences sabent que qui sigui que enyores, qui sigui que t'ha vingut al cap en cada revolt de les nits de parèntesi, no serà al lloc de sempre quan hagis tornat. Que tampoc hi seràs tu. Que no saps, de fet, on seràs tu. I que l'enyor no esgarrapa de veres fins que no

tienes miedo a que te hagan daño y te haces daño con tanto miedo Chavela Vargas lo que eres me basta quan t'enamores d'un camí i entens que podries recórre'l una vegada i una altra, d'anada i tornada, tots els dies de la teva vida. O quan arribes a un raconet de món a 1.305 metres d'altitud i t'adones que ja no podràs deixar de tornar-hi. Respires i passen coses --falciots a Sitges, tempestes a Farrera, el cel inacabable de Sòria des de la finestra d'una casa que voldries que fos teva, o l'olor d'ella, fugissera i irreal, en un carrer a centenars de quilòmetres de la seva pell. Tornes a taral·lejar cançons en una furgoneta atrotinada, camí d'on et portin, i a cada quilòmetre et sembla que oblides on tenies amagades les pors, on havies arraconat les ferides. Torna una cançó i agraeixes haver viscut almenys un moment que hauria pogut fer-te escriure aquella frase  -- mai seré feliç com ho he estat aquesta nit --, i alguna cosa es posa a

serem cinc-centes, serem mil "Cançó de fer camí", M. Mercè Marçal crear la possibilitat. Que en el moment en què et sembla que el cel no s'obrirà mai més i que caminaràs per sempre amb el pes d'aquesta xafogor que t'empantanega les neurones i t'afluixa les ganes, apareixen cares conegudes que no sabies que, i et sents una mica menys en fals, una mica més en terra. I comença a afluixar-se el nus i es crea la possibilitat, el miracle. I t'enamores a primera vista d'uns versos que diuen el teu amor, la teva mort, el teu desig. Així, com qui no vol la cosa. Com et vas enamorar d'ella una tarda qualsevol de novembre. Com t'enamores dels llocs on després no pots deixar de tornar. Mastegues els versos que ja formen part de tu i dius els teus i el món torna una mica al seu lloc, o almenys a algun lloc que no trontolla. I llavors apareixen ells . I ve l'Ovidi com si hi fos de cos present. S'esquerda alguna altra resistència, una que et

Foto: Marta Pérez Sierra Saudade las mujeres que dejaron de sentarse en el sillón de flores, las que hablaban y reían y eran tan fuertes que parecía que la vida no iba a poder vencerlas nunca. El eco de su risa, de su voz (...) " También esto pasará " , Cartografiando el vacío Are you really here or am I dreaming? I can't tell dreams from true for it's been so long since I have seen you I can hardly remember your face anymore "If you want me" , Marketa Irglova / Glen Hansard la corba harmoniosa de la teva lletra disciplinada a les pàgines d'una agenda de quan encara tenies dies. El bolígraf contundent, sense dubtes. Sense remordiments. Gargots desacomplexats quan equivocaves una paraula. Una línia recta, horitzontal, per ratllar la frase que ja no, per encetar-ne una altra o continuar la primera des d'un altre revolt. La teva lletra perfecta esculpida a cops de regle per una mestra que adoraves. La teva lletra sense tu. L

Mateus André helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer --als dies que vam fer l'amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l'altra banda de la barra del bar, a l'altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies --les nits-- que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l'alegria rara dels vespres de lluna plena que t'escrivia tronades declaracions d'amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l'amic de l'ànima, i la música d'abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l'estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l'ara, allò de l'aquí, la pluja d'estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d'asfalt mull