en carn viva


Take this sinking boat and point it home
We've still got time
"Falling Slowly", Once

 I els ulls en tu, una altra nit, quan m'adormo.
Mil cinc-cents diumenges

 --Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos--
Miriam Reyes, Haz lo que te digo
Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos i no em mouria de l'habitació des d'on em mires per por de perdre-hi alguna penyora antiga. Quan et miro escric frases llarguíssimes sense respirar i ja no crec ni en les trobades d'ànima ni en els karmes que ens atrapen un temps i després ens vomiten amb indiferència i tot queda en fum, tot queda en res --no queda res--. Només crec en aquesta finestra nostra d'ara, en la silueta dels arbres darrere els vidres, en el color exacte dels teus ulls, en l'olor que sí que es recorda, que sí, que sempre --molt. Quan et miro tant me fa que la porta estigui oberta o tancada, que d'aquí a unes hores a alguna de les dues ens agafin ganes de córrer en sentits oposats fins a l'infinit i més enllà. Que sigui aquesta l'última vegada que et respiro i demà em calgui tornar a amarrar la barca al moll i aprendre a sargir els forats per on encara tinc tanta por de caure. I que els brins d'heura em tatuïn el teu record als turmells, en carn viva.

Comentaris

Anònim ha dit…
Interessant i sensible com sempre...i gràcies per fer-me conèixer la poesia de Miriam Reyes.
8 de juliol de 2015, a les 18:07
Anònim ha dit…
I els teus ulls blau/verd, poder verds, com dius, em fan arrelar-me. Tinc arrels antigues i noves. Records que venen de lluny i nous records que em porten a tu
8 de juliol de 2015, a les 23:17
Anònim ha dit…
Si ens veiessis. Un estiu diferent, on darrera les bales de palla s'hi amaga algú, on darrera les cortines de xarxa s'hi amaga algú, on darrera les roques tallades de mar i cel s'hi amaga algú, on darrera el temps d'estudi a l'ordinador s'hi amaga un blog...si ens veiessis.
9 de juliol de 2015, a les 12:36
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació