Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2015

al mar

Imatge
Fem la guerra als coloms insolents que insisteixen a envair la nostra taula mentre ens partim uns fideus orientals i una amanida en una terrassa encara amb massa sol. Recordo Lisboa, un tumult d'ales negres abocant-se damunt la taula del costat i devorant les restes de menjar dels clients que acabaven de marxar, i només torna l'angúnia, que s'assembla a aquesta d'avui però sense el riure d'ella, que li ve de més enllà d'endins i se m'emporta als dies que l'alegria era fàcil. Foragitem els coloms entre fàstic, ràbia i riures, i volem pensar que han estat els astres els que ens han dut aquests dies la fúria i el neguit. Que no és la pena, que no és l'enyor, que no és l'enèsim matí de filferros al coll i pedres al pit. Que no és el joc dolorós que et deixa fora del cercle, sense cadira, i ja no saps si fa més mal quan et deixes guanyar al primer intent o quan hi poses la vida sencera, el desig sencer, l'ànima sencera. Demà tornarem a nedar j

estries

Imatge
L'anorexie m'avait servi de leçon d'anatomie.  Je connaissais ce corps que j'avais décomposé. Il s'agissait à présent de le reconstruire. Amélie Nothomb , Biographie de la faim eres forta i bonica com un arbre "Residència I", I Déu en algun lloc les meves estries. La pell de disset anys que no vol la carn, que l'expulsa, que l'escup, que la vomita a força de dejunis i d'absències.  La pell que s'esquinça, que busca camins en el nou mapa buit, en el bosc convertit en poc temps en un desert assedegat --en un desert afamat. Terra erma, forat negre, exili irreversible. Esvoranc després del terratrèmol. Les meves estries, tossuda pell que recús les vores de l'abisme fins que arrela l'ànima ben endins perquè no vulgui tornar a enlairar-se. Perquè quan li arribi l'olor del mar no desitgi res més que aferrar-se al cos que es llença a l'aigua --que recupera el desig, que recorda una altra pell, que compta un a un tot

Chela

Imatge
Sant Andreu, 19 de juliol de 2011 tinc tant d'amor per donar  acumulo tant d'amor  que omplo capses de sabates Clara Peya "Abraçabres", Mímulus cada dinou de juliol caurà una altra tempesta insòlita   perquè cap de nosaltres no oblidi mai el brot que sostenia la branca que una ferida en carn viva ens acaba d'esqueixar pel mig.  l'endemà, continuarem acumulant l'excedent d'amor dins de les capses de sabates on ella desava fotos, dedicatòries, postals i medalles, i oblidarem només la por que ens fa no saber encara en quin moment acabarem de caure.

of everything

Imatge
Death is the opposite of everything Susan Sontag la mare tenia uns pits rodons i bonics, amb el mugró menut i net. Fibrosos, quístics, alarmants. No li agradava el seu ginecòleg, que també va ser el meu, perquè era rude i antipàtic i amb prou feines et dirigia la paraula. Perquè no et mirava mai als ulls quan li parlaves, perquè no li demanava què, perquè no li preguntava si. La mare anava despullada per casa a l'estiu perquè no suportava la calor, i a la platja mai no s'allunyava si no tocava peu perquè amb prou feines sabia nedar, però un dia es va llançar vestida a la piscina i em va salvar de morir ofegada. La mare tenia el cos ple de piguetes marrons i la pell se li emmorenia fàcilment. Desafinava molt quan cantava. Cantava sempre que li venia de gust. I les mans li feien olor de ceba i de farina, de pa torrat, de cafè dels matins.  Els meus pits no són bonics ni rodons ni tenen el mugró menut i net. Són pits fibrosos, quístics, alarmants. M'agrada la meva g

en carn viva

Imatge
Take this sinking boat and point it home We've still got time "Falling Slowly", Once I els ulls en tu, una altra nit, quan m'adormo. Mil cinc-cents diumenges --Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos-- Miriam Reyes , Haz lo que te digo Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos i no em mouria de l'habitació des d'on em mires per por de perdre-hi alguna penyora antiga. Quan et miro escric frases llarguíssimes sense respirar i ja no crec ni en les trobades d'ànima ni en els karmes que ens atrapen un temps i després ens vomiten amb indiferència i tot queda en fum, tot queda en res --no queda res--. Només crec en aquesta finestra nostra d'ara, en la silueta dels arbres darrere els vidres, en el color exacte dels teus ulls, en l'olor que sí que es recorda, que sí, que sempre --molt. Quan et miro tant me fa que la porta estigui oberta o tancada, que d'aquí a unes hores a alguna de les dues ens agafin ganes de córr

Mímulus, el nou disc de Clara Peya

Imatge
"Mímulus. La preciosa flor groga que calma  la por dels dies.   La por del silenci i la por del soroll. La por de la fosca i la por de la llum. La por de tu, de mi, de les voreres esquerdades i els mitjons desparellats. Totes l es pors petites i sabudes que se'ns enreden als turmells com una heura verinosa.  Mímulus si parles, mímulus si calles. Mímulus si m'amagues el somriure darrere la boira dels ulls. Si marxes, si tornes, si et quedes, si em penses, si m'oblides, si caus o si voles. Si encara no saps mirar-te com et miro jo. Mímulus en les xifres que compto i recompto per oblidar que el món no sap de càlculs ni mesures --que ja no sé res, que no hi ha res més que aquest cos menut que ara té pànic. Mímulus si el desig, mímulus si el somriure, mímulus si el dubte, si l'amor, si la paraula. Si la música. Mímulus. Petita flor groga que em calmes la por dels dies."  [El 18 de juliol, a Luz de Gas, dins el festival Grec]

si

Imatge
de poc m'importa el mar que compartíem si has fet un pont de mots que em fan sentir-te a prop Feliu Ventura , "Si ens queda la cançó" si es trenca el fil, el pont, la passera de pedres que sempre us feia tornar a casa. Si ja no importa si et llegeix o no, si et veu o no, si hi és o no. Si ja no et cal ni tornar contesta. Si la sal, avui, serveix  només   per no deshidratar-te.  si véns. Si em mires. Si escrius. Si em penses. Si puc encara desitjar aferrar-me al teu cos una altra vegada per més que la tornada a casa, Barcelona avall, faci sempre una mica de pujada. Si puc confiar que m'abraçaries el plor qualsevol matí de malsons tenaços.  Si cosim un fil, si assagem un pont, si inventem una passera de pedres que ens porti de tornada a casa.   l'oceà que ens uneix és el mateix que ens separa.