La vida té vida pròpia

buidar. Netejar. Seleccionar. Dues piles. Tres piles. Quatre piles. Dubte. Desfici. Llençar. No tornar a mirar si. No tornar a pensar si.  No rellegir cap dedicatòria. No aturar-se en els pètals assecats entre les pàgines. No repassar amb el dit els passatges subratllats --saber que  tu i jo hauríem doblegat les mateixes pàgines .  Decidir ràpid, sense clemència. Que en acabat et puguis sentir tan lleugera com la prestatgeria alliberada de gairebé la meitat del seu pes.  És fàcil --tan fàcil-- amb els llibres.

Dancing Shoes , Marty Desilets anar a ballar amb tu un vespre. Besar-te mentre ballem. Arrambar-me al teu cos, moure'm al teu ritme, respirar-te. Que em desitgis la cintura, el coll, el melic. Desitjar-te tant com quan et miro mentre taral·leges no sé quina cançó i em fa la sensació que a tu també t'ha passat el núvol. enfilar-me a unes sabates de taló que em fan perdre l'equilibri només per intentar veure-hi més enllà. Abandonar-les rebregades al terra de fusta i deixar-me portar una estona amb els ulls tancats sense por que em trepitgis els peus descalços. Sentir com torna a créixer el desig, indòmit, com l'extremitat d'una estrella de mar. Besar-te. Llargament, densament. Pensar No podré oblidar mai aquest petó, pensar No el sabré escriure mai. No en sabré.  aturar la música sense saber què t'ha fet més mal: els talons impossibles, les estelles que es claven als peus nus, el silenci obstinat en què es trenquen una a una les paraules que encara v

Defender la alegría como una trinchera  defenderla del escándalo y la rutina  de la miseria y los miserables  de las ausencias transitorias  y las definitivas (...)  Mario Benedetti la intensitat, dèiem fa uns dies. Defensem la intensitat com el poeta defensava l'alegria, com els mestres de totes les eres defensen el desaferrament. Defensem la intensitat encara que a estones hi perdem la son i el somriure, encara que se'ns enceti la pell de les galtes quan ens besen, encara que la tornada a casa, Barcelona avall, se'ns faci sempre una mica costa amunt. Defensem la intensitat perquè és l'únic que ens fa saber-nos vives i arrelades, perquè no volem passar de puntetes i en silenci, perquè és el tacte exacte de la pell el que acabarem recordant quan el temps comenci a fer-se'ns sorra entre els dits. Defensem la intensitat, el foc de la posta contra la silueta negra de les muntanyes, la tendresa contra el laberint inaccessible del teu món, de la meva circum

que vol ser una princesa, diu, però que no vol estar tancada en cap castell. Que sortirà, que nedarà, que pescarà, que jugarà, que es pintarà la cara i les mans, i que trobarà un príncep que serà sa seua mamà i sa tia Sò. Ja ho veus, bonica. Ens hem convertit en prínceps per a la princesa que no entén de pèsols sota matalassos ni de torres altíssimes que aïllen del món. En prínceps, nosaltres, que hem perdut la reina i encara no sabem què n'hem de fer, d'aquest immesurable tauler d'escacs. Que a estones més que prínceps ens creiem peons i anem fent passets menuts i vacil·lants, ara a la dreta, ara a l'esquerra, ara endavant, ara endarrere, sense marge. Ens hem convertit en prínceps p er a la menuda que ens demana  que li agafem els peus  quan té por del món però no se'l vol perdre, nosaltres que darrerament oblidem els conjurs per foragitar la por i correm el risc de perdre'ns les estones boniques en qualsevol revolt. Nosaltres que no hem tingut mai rei i

Penúltima sessió del taller "Llegir per escriure" a l'Harmonia. La proposta d'aquesta setmana era escriure LA carta pendent. La companya Àngels Córcoles n'ha escrit una que tenia pendent amb la directora d'una sucursal bancària. I ens ha colpit. Perquè, com bé diu, "potser no sents culpa, però això no és un avantatge per a tu".  Gràcies, Àngels, per compartir-la.  Foto: Tax Credits Conversa pendent amb la directora del banc Hola, Esther, T'he vingut a veure perquè sento la necessitat de dir-te unes quantes coses. Mai m’hauria imaginat que la nostra relació hauria acabat als tribunals. Jo em pensava que eres una professional amb ètica i que hi havia uns límits que no hauries traspassat. Quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que el tracte cordial que tenies amb mi era una estratègia que tenia com a finalitat estafar-me. Ja m'ho deia el meu pare, que dels bancs no me’n podia fiar, però arribar a aquest punt....