La vida té vida pròpia

he preferido hablar de cosas imposibles porque de lo posible se sabe demasiado Silvio Rodríguez , "Resumen de noticias" Al final de este viaje nada más amado que lo que perdí Joan Manuel Serrat , "Lucía" crec que va ser ahir que vaig començar a complir la promesa. O divendres, a l'aeroport, quan esperava el pare recolzada a la barana del vestíbul d'arribades de la terminal 2 i v aig desitjar que fossis tu qui apareguessis quan s'obrissin per fi les portes de vidres opacs. Quan vaig entendre que és en aquest esperar-te tossut que se me'n van les ganes i el somriure. Que fins i tot m'aferro als malsons perquè véns a trobar-m'hi i em sembla que et torno a reconèixer el gest i la rialla.  Que em torturen però en el fons no sé si vull que desapareguin perquè són l'únic que em queda encara de tu,  per més que no em parlis mai, per més que no em miris mai, per més que enfilis sempre les escales del cerro i tornis a marxar una vega

i la lluna ens fa de sostre en una nit d'ombres gegants i tinc por que ara t'adormis i que et creguis que has somiat Clara Peya , "M'és igual si avui plou" ( Tot aquest soroll ) imagina cómo es (a) (m) (a) (r) (t) (e) con semejante  atuendo Georgina Castillo , Paréntesis perquè el temps ho canvia tot o no canvia res, però en l'enèsim revolt del (nostre) camí encara hi ha arbres darrere les finestres i una nit de lluna tot just creixent que no fa les preguntes que no sabem contestar. Perquè el temps no canvia res o ho canvia tot, i l'absència i l'enyor bateguen descompassats dins dels parèntesis que encara m'estrenyen, però el teu record és un atrapasomnis que fa fugir els malsons almenys algunes nits, almenys alguns matins . Perquè vull escriure i perdo les paraules a la pica de la cuina, però torno a escoltar-la alguna tarda i guixo quatre mots per fer un poema que parla de brots i de ferides, de branques esqueixades i de morts blan

Stefano Corso, Hidden Smiles T'arrenquen un queixal i al cap dels dies la geniva encara intenta regenerar-se per cobrir l'os que ha quedat al descobert. Ja no hi ha dolor, però a cada moment la llengua ensopega amb la carn tova, insegura, i trontolles tota de dalt a baix. Posar-hi fe no és el mateix que posar-hi voluntat, i el cor té raons que el senyor google no sap, deia en Joan Turu l'altre dia. Potser sí que la sang sempre troba camins , però tu no sempre trobes respostes. Voles de nou amb l'alegria de dins i ni sospites que a la nit, embriagada encara de somriures i retrobaments, tornaran els malsons com si no haguessin marxat mai. T'enfiles al gronxador i respires de nou amb pulmons plens quan la més menuda somriu en un missatge de whatsapp i creus que no es pot suportar tant d'amor, però el vertigen deliciós --el risc, les ganes, la tendresa infinita-- se t'estavella contra la mirada del nen més trist del món. Devia tenir tres anys i no saps qu

I'm just another animal in the woods, reliving a shadow, finding the words that got left behind: ecosystem, orthodontist, playground. De les paraules Que em llegeixen de Simi Valley, Califòrnia, m'informa el Life Traffic Feed del blog. I només perquè és als Estats Units em véns al cap, tu i els teus rínxols que tornaven a tapar-te els ulls l'últim dia que et vaig veure. Em véns al cap i em sorprenc somrient i penso potser no m'estàs llegint, potser no m'estàs pensant, però llegeixo Simi Valley, Califòrnia, i em recordo que tornes a campar pels paisatges que estimes --que tornes a casa--, i somric i em puja per l'esquena el calfred --més càlid que fred-- de les estones amb tu, de les converses, de les cerveses, de les cigarretes índies, de les abraçades que ho recomponen tot, de les carícies al clatell perquè sí (per què no?), de les xafarderies a tres entre el riure fluix i la catarsi que ens permet, per una estona, riure'ns també de les nostres vides

Foto:  Manuel M. Vicente Allí hallarás mi querencia. El lugar que yo quise. Donde los sueños me enflaquecieron. Juan Rulfo , Pedro Páramo que me tenga cuidado el amor Silvio Rodríguez , Óleo de mujer con sombrero Roselles que esquitxen els marges de les vies del tren, i tu que en voldries un camp sencer, un horitzó infinit de pètals vermells. Quatre roselles esparses que desapareixen tot d'una, com si no haguessin existit mai, com tampoc  no existeix l'extensió inabastable que somies. Al vagó, el llibre refugi, el llibre rescat.  Tornes a Comala per no recordar   els llocs d'on no voldries haver de marxar mai ( el lugar que  yo quise ,  donde los sueños me enflaquecieron ). Baixes als inferns i et passeges entre morts que no són teus però et recorden els teus i amors que no són teus però s'assemblen als teus ( la quería. Esto y por decir que nunca quiso a ninguna mujer como a ésa ). Tornes a Comala i deixes l'ànima en suspens, a la vora de les vies, perq