re-tenir


Ma mère est morte.
Je la retiens comme les larmes
que je ne peux verser.
Anise Koltz
Et retinc als bronquis com un peix moribund, i mentre respiro tan poc com respiraves tu les últimes hores puc encara acaronar-te les mans i besar-te les parpelles. et retinc com les llàgrimes que no puc vessar. I mentre no et ploro no recordo els plats de nata fresca que assaboríem totes dues els dissabtes al matí a la granja del carrer de sota, camí del mercat. Mentre no et ploro no em veig al llindar de la porta del safareig, a la cuina de casa, mirant com feinejaves i contant-te coses. Contant-te coses. Mentre no ploro no tornes a mi les nits d'estiu al camí de la font, els matins de diumenge al pis de Meridiana, els vespres de tardor preparant motxilles per a l'endemà. No tornen les teves mans aspres, l'olor de ceba i all, les desenes de parells de sabates de mercadillo a sota del teu llit, els pastissos de choclo i el te negre de les cinc amb els panets blancs cuits al forn. Mentre no ploro hi ets sense ser-hi, i no fa mal el que vas ser --el que em vas ser. 

El dia que et pugui deixar anar a tu, sé que ja no em caldrà retenir mai més a ningú.

Comentaris

Anònim ha dit…


*

hi ets no sent-hi.
quan ploro hi ets, i hi ets
mentre no et ploro.

*
19 d’abril de 2015, a les 22:57
spark ha dit…
No podem deixar-los anar. De cap manera. Hem de seguir estimant-los, fins al final. És que si no, es moren per sempre!!!
(Suspir).
Petó.
8 de maig de 2015, a les 9:37
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació