aquest vuit

No pateixis, mare:
yo voy a ver por mí,
fins al dia que marxis del tot,
quan em miris i no em sàpigues,
quan estimar-te no tingui res a veure
amb aquesta tristesa d'avui, 
amb aquest voler-te i no tenir-te,
amb aquesta necessitat absoluta que siguis tu,
avui,
qui vinguis i m'abracis.
I Déu en algun lloc

una parròquia a rebentar a les nou del matí d'un (altre) vuit de març. flors vermelles, sempre vermelles. quatre germans tornant a fer passera damunt del riu --la guapura no té mèrit, els somriures sí--, i amics que matinen un diumenge perquè sí, perquè tu, perquè la mare, perquè l'amor. un capellà compromès que deixa de banda totes les frases fetes. recordatoris esgotats. anarquistes a les darreres files, dempeus, fins al final --perquè sí, perquè els germans, perquè la mare, perquè l'amistat, perquè l'amor--. veu de cassalla des del faristol de l'altar --qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar--, i a tu que et sembla que la tornes a veure taral·lejant la cançó mentre embotona i desembotona el mateix trau de la camisa una vegada i una altra. paraules que la recorden, que la riuen, que la ploren. passes quietes damunt del mosaic de Gaudí quan la gent va a combregar. la llorona acompanyant el moment de l'eucaristia --i tu que et sents a punt de rebentar d'agraïment pels dits amics que toquen el piano. la veu que surt malgrat tot --yo voy a ver por mí--. i un altre petó a l'aire, que no serà mai l'últim: te quiero mucho, poquito, nada.