estoy atada a la tierra

Foto: Pedro Ignacio Guridi

 A no ser en tus manos
donde mejor me encuentro es en el mar.
Gloria Fuertes

 Nunca está uno libre; el que no está atado a algo, no vive.
Carmen Martín Gaite, Las ataduras
Estic lligada a la terra dels testos que em sobreviuen al balcó de casa. Al mar que flirteja a estones amb la vida del germà --amb un tros de vida meva. A les escales de la calle B del barri de Forestal Alto, a Viña del Mar, i a la foto en blanc i negre que em diu que hi pertanyo. A l'abraçada que un vespre d'hivern va recompondre totes les peces (a les arestes de les peces que encara fan trencadís a l'ànima). Estic lligada a aquest silenci de dins, espès i fosc, sense cap llàgrima. Al seu silenci tenaç, aquesta manera blanca de dir-me que no hi sóc, que no m'hi té, que no hi és. Al meu orgull menut, infantil i pàl·lid, de nena ferida. A l'eco del plor rebotant contra les parets d'un hospital, d'un centre de dia, d'una residència. Al plor del plaer, quiet i calent, dels dies amb tu. A la teva olor, als teus cabells damunt la meva falda, a tu en mi, sense fissures. A la cicatriu del dit anular de la mà dreta. Al fred que me l'enceta aquest hivern. Als esmorzars somnolents a la cuina d'una casa que no és la meva. A l'olor del cafè i a les torrades nues. Estic lligada a la terra. I a la mar de fons, totes les nits que no tinc les teves mans.  

Comentaris

Dr. Flasche ha dit…
Crec q, a allò que estic lligat és a la profunditat, al fil que tot ho cus...
17 de febrer de 2015, a les 0:59
Anònim ha dit…
Les cicatrius les tenim totes, és bonic que les comparteixis
17 de febrer de 2015, a les 13:18
August G. i Orri ha dit…
M'agrada molt la cita de Carmen Martin Gaite. Realment, tot i que quan ets jove clames ferventment el contrari, necessitem estar lligats a alguna cosa, no en el sentit de perdre la nostra llibertat sinó perquè sense lligams… per a què coi ens serveix?
Com arrelar en l'aire i continuar vivint? (hi ha plantes que crec que ho saben fer, jo no).
17 de febrer de 2015, a les 17:59
novesflors ha dit…
Jo també estic d'acord amb la frase de Carme Martín Gaite. M'agrada també el comentari de l'August. És això, justament.
17 de febrer de 2015, a les 18:57
Anònim ha dit…


*

El jo més lliure
pot aprendre l'essència:
ésser és lligar-se.

*
25 de febrer de 2015, a les 23:51
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació