el mateix

ve al rescat sense fer preguntes --en vint minuts a Orfila--, i saps que amb ell no et caldrà justificar-te. Que pots dir, simplement, estic trista, no puc, no en sé, i arrecerar-te en el silenci després. Que no et demanarà raons ni farà judicis. T'abraça --l'abraces-- i t'adones que, de fet, t'ha vist plorar així ben poques vegades, i mira que n'heu passat, tots dos, els últims quinze anys. Avui torna a saltar a la trinxera per cobrir-te, per treure't del fang, per fer, si cal, de pantalla humana, encara que cap dels dos no sapigueu des d'on disparen els projectils. Per mirar-te als ulls mentre parles. I entens, mentre xarrupes el cafè i menges sense gana un tros de xurro estantís, que si hi és, si hi ets, si ve, si hi vas, avui i ahir i demà i sempre, és perquè dediqueu temps, amor i compromís a cuidar el vincle, a nodrir-lo, a fer-li el boca a boca quan li falta l'aire. El mateix temps, amor i compromís que altres dediquen a les seves parelles o als seus fills. T'estreny la mà damunt la taula i et diu el nom. I tu, que eres aigua, tornes a recuperar la terra.