que no sabries

ja ho he viscut tot, li deies una tarda tota convençuda. I encara: Ja no cal que em passi res més a la vida. T'escoltava, l'amiga, amb un somriure indulgent. No li calia contradir-te. Et coneixia i et coneix l'ombra catastrofista, el mai més no en sabré, el mai més no podré, el mai més no sentiré. Et va tornar a acaronar els adverbis, aquella tarda --et coneixia i et coneix el desig de viure que hi batega sota--, i va esperar, simplement. I un dia, sense venir a tomb, li vas dir que volies viure un gran amor. Que volies sentir-lo a la pell, a les costelles, al ventre. Que volies tornar a perdre el món de vista. Era un vull sense condicionals, sense imperatius, sense perífrasis de probabilitat. Un vull perquè sí, al més pur estil Ovidi. Un vull de funàmbula sense xarxa, de valenta temerària. Vull viure un gran amor.

no havies previst que, quan arribés, no sabries anomenar-lo.