La vida té vida pròpia

rutines noves. Un missatge de bon dia al mòbil, cinc minuts de mandres sota l'edredó i dutxa amb molt de temps, ben calenta. Torrades al foc mentre puja el cafè. L'ordinador a la taula del menjador i les persianes obertes perquè hi entri la llum. Una estona llarga per mirar el cel, el pi del casal d'avis, el llimoner del veí del davant, la cúpula de l'església al capdavall del carrer. Quietud. Organitzar el dia sense pressa.  Pensar-la un moment mentre obres el correu.  Tornar a tenir temps de fer el llit, d'estendre les tovalloles humides, d'eixugar-te bé els cabells. D'anar al mercat entre setmana i escriure a la rebotiga. Dinar de carmanyola en un banc de la plaça davant de la feina i d emanar un cafè llarg al bar del primer dia, atapeït de treballadors de la construcció que dinen de menú i s'escalfen el cos amb carajillos. Dinar-hi algun cop, agrair la destresa de la cuinera i la generositat de les racions. Comprar fruita per berenar. Recordar-l

i me mires tan a prop que me fa mal Antònia Font "Viure sense tu" el mar, avui, com si no l'haguessis vist mai. T'hauries passat tot el matí enfilant l'autopista de la costa només per sentir-lo més estona acompanyant-te. Gairebé feia mal mirar-lo fixament quan el tenies davant, als peus, esperant-te, uns quilòmetres abans d'arribar a Arenys. Se t'enduia als dies de primavera de fa un temps, quan la tristesa no era un contínuum i les estacions del cor marcaven un ritme harmònic amb les estacions de l'any. Feia mal perquè t'imprimia a la pell el desig de tornar-ne a viure una com aquelles, les d'abans, les que no coneixien el vertigen de l'oblit i el pànic de trobar un pou sense fons als ulls de la mare. Una primavera de les que rebies com un miracle.  Mirar el mar avui era desig pur de dies sense fred, de sang que torna a circular a les venes tant o més que abans. Era promesa de vermuts a la plaça i esmorzars al balcó, de dissabtes a

Escriure o viure. I jo què sé. Viure, suposo. Sobretot. Escriure després. O mai més. Potser mentrestant. Vés a saber. Depèn. De la ferida o del plaer, de la paràlisi o l'esclat. La vida no té criteri, i l'escriptura menys. Tu tampoc no tens criteri. O en tens un que no sembla gaire normal. Normal és un programa de la rentadora, et van dir un dia, i et vas enfadar, i al cap de dos segons et va saber greu haver-te enfadat. Quan t'enfades et crema el pit i t'agafen ganes de plorar. Ja em diràs tu. Que poc pràctic. Tampoc no saps abocar la ràbia en l'escriptura. Ni el desig. Deu ser que el foc fa fumerada al cervell i t'ofega les idees. Les paraules només t'acompanyen quan hi ha aigua de per mig. Ni en això pots ser una poeta normal, si és que ets poeta. Fer versos és ser poeta? I normal, què és? Aguantar sense plorar que el dentista et torturi? Escollir roba que et faci semblar bonica, descartar per sempre els pantalons que et fan bossa, somriure en

La tendresa fa el camí invers del desig. Neix al coll i baixa de dret fins al ventre, deixant al seu pas el pit obert de bat a bat, com una brasa.

Gorka y hacer burbujas de amor por dondequiera Juan Luis Guerra deixo de mirar la terapeuta als ulls quan responc la pregunta que deixa al descobert la causa primera de totes les bronquitis. Potser farà sempre mal, i no cal donar-hi gaires més voltes. Busco un punt en la paret de la consulta mentre parlo i em quedo aferrada als peixos de colors del mes de gener del calendari. Em ve la germana al cap, Pensa en peixos de colors nedant dins d'una peixera , i també,  Pensa en les ungles dels dits dels peus . Conjurs d'estar per casa per salvar els moments en què ens faltava l'aire, per deixar en suspens els dies foscos que no tocaven perquè no queien en blue monday. La veig darrere els peixos, recollint-se els rínxols en una cua i fent ganyotes a la càmera qualsevol dia d'aniversari familiar, i continuo pensant-la quan després d'aquesta pregunta en ve una altra de pitjor, una que esquinça la cuirassa íntima, la defensa nuclear, Pensa en peixos de colors tancats

no hay temor de que te pierdas estudiando bien los mapas sé que existen por lo menos cuatro formas de que vuelvas Pedro Guerra , "Mapa de carreteras" i ara mateix no sé on he deixat els mapes, però feia sol, aquest migdia, a la plaça, i el vermut s'assemblava una mica als dels primers dies de primavera, d'escalfor suau fonent sense pressa el fred del cos. He estat a punt d'adoptar un gos brut i tremolós que se m'ha aferrat a les cames com si hagués de caure mort allà mateix si li girava l'esquena. Tenia crostes a la pell i feia una pudor insuportable. He hagut de buscar el camí de la residència al google maps perquè era incapaç de recordar-lo, i quan he baixat al metro he estat a punt d'agafar una escala mecànica que em feia tornar a sortir per l'altra banda. M'he deixat el cap a casa, avui, o entre els versos d'ahir, o damunt del piano que no desafina mai quan ella el toca. He perdut de vista els mapes, aquest diumenge d

ja ho he viscut tot , li deies una tarda tota convençuda. I encara:  Ja no cal que em passi res més a la vida . T'escoltava, l'amiga, amb un somriure indulgent. No li calia contradir-te. Et coneixia i et coneix l'ombra catastrofista, el mai més no en sabré, el mai més no podré, el mai més no sentiré. Et va tornar a acaronar els adverbis, aquella tarda --et coneixia i et coneix el desig de viure que hi batega sota--, i va esperar, simplement. I un dia, sense venir a tomb, li vas dir que volies viure un gran amor. Que volies sentir-lo a la pell, a les costelles, al ventre. Que volies tornar a perdre el món de vista. Era un vull sense condicionals, sense imperatius, sense perífrasis de probabilitat. Un vull perquè sí, al més pur estil Ovidi. Un vull de funàmbula sense xarxa, de valenta temerària. Vull viure un gran amor. no havies previst que, quan arribés, no sabries anomenar-lo.

Carsten Frenzl Si no temblara cuando me besas ¿tú crees que estaría aquí contigo? Quédate un rato, ya veremos qué haremos con este querer Alejandro Martínez, "Contigo" la boira a fora, desdibuixant sense pietat les línies de la carretera --la boira a dins, teran yines que atrapen el batec de cor com si fos un insecte dissortat.  Tu i la teva por aferrades al volant d'un cotxe, la teva por i tu transitant per enèsima vegada camins incerts.   Et promets que quan arribis a casa esborraràs totes les paraules que encara supuren verí a les parets de l'ànima. Selecciona, Suprimeix. Totes. Les brutes i les altres. Les tòxiques i les que en algun moment van intentar construir passeres per salvar l'aigua. Selecciona, Suprimeix. Que la vols neta, l'ànima, per oferir-la a qui la mereix. Per demanar-li que es quedi, ni que sigui una estona. Encara que no sapiguem què hem de fer amb aquest voler.   

carta T’escric avui per dir-te que em fas falta, que ja no sé demanar poc, que et vull el bes, i els ulls, i la tendresa, i un llit roent d’estiu on esborrar les hores, i uns versos per a mi, només, i una hora lleu amb tu, i un atzucac de mots per dir-nos el desig. T’escric avui només per explicar-te que han tornat els somriures al passadís de casa els pares, que la petita riu, que no he penjat encara les cortines, que no he arreglat la porta, i que ara el llum del bany fa pampallugues. I que fa fred, que menjo nous de macadàmia d’aquelles que vas dur, que encara queda un tros de xocolata (amb llet) a la nevera. T’escric només perquè t’enyoro el riure i se m’estimba el meu a les parets de casa, pàl·lides d’absència. T’escric, en fi, perquè no vull que arribis a oblidar-me pel camí dels dies, avui que trobo els mots per dir-te que t’estimo, que ja no puc ni vull desitjar poc, i encalço el teu miratge mentre empenyo amb c

T’és fàcil escriure 2015. No vacil·les com cada any quan cal canviar la data. Deus tenir pressa per oblidar el 2014, i tanmateix ha acabat amb un comiat triomfal, de regals a mans plenes. Vas bufar les flors amb els ulls tancats i vas escollir la confiança. Qui t'ho havia de dir, a tu que et costa tant imaginar futurs. Vas saltar per damunt de la por de no saber quina forma tindrien els teus somnis, i a l'altra banda hi vas trobar una tardor que vessava vida pertot. I uns pulmons entelats, i un desig desconcertant,  i la vida naixent tossuda a l'habitació més arrecerada de casa. Silenci per fi, sense acúfens.  Una casa plena de sol per a la mare, i un llibre que degota totes les paraules que et sobren quan ets capaç de mirar-la directament als ulls i no sentir que tornes a morir una mica. Ciutadella a l'hivern, després de tant, després de tot. Porxo, bicicleta, mar, estufa de llen ya. U n lloc per a tu a la casa de nines de la neboda. T'és fàcil, ja ho veus, esc

El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal.  Gènesi 2, 9 al començament, al centre del jardí del paradís hi havia l'arbre de la vida. La vida petita i immensa, esmunyedissa i fidel, bonica i estranya, senzilla i complicada . La vida que no sap de judicis ni de prohibicions, que no et fica en calaixos tancats amb pan y i clau . La vida en vena, la vida a mig pulmó, la vida a cor obert. La vida que ets, la vida que crees, la vida que estimes. La vols?  Encara hi és, al mig del jardí . Té fruits saborosos que regalimen sucs dolços i fruits àcids que fan ferida a la pell dels llavis. Perd les fulles a l'hivern i esclata un altre cop en primavera. I hi ha hiverns que duren an ys i primaveres que són eternes mentre duren.   encara hi és, l'arbre de la vida, al centre del jardí del paradís, al