La vida té vida pròpia

que per què no escrius l'alegria, em demanaven ahir. Per què no la dius, per què no hi poses nom, és que no es mereix un poema també? Hi penso avui, que l'alegria inunda totes les estances del pis. Que riem amb la germana fins a les llàgrimes. Que ens esperen la cabana del bosc, el silenci, els cavalls, els arbres. Que li escolto la cançó punyent mentre escric -- qué poemas nuevos fuiste a buscar -- i només em penetra la bellesa de la seva veu immensa i m'inunda amb un tacte nou, d'aigua salvatge i dolça. Que per què no escric l'alegria, per què no la dic, per què no hi poso nom. I mentre ric i somric i desitjo i recordo només se m'acut que l'alegria no em desordena, no em capgira les entranyes, no em descol·loca el món. És i prou. La visc i prou. Té un ordre perfecte, instal·lat sense arestes en cadascuna de les cèl·lules. No la dic, no l'escric, no hi poso nom. És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.

avui (encara) fa mal l'Alan. A les mandíbules, a l'estómac, a l'esquena. El que ahir era desànim profund avui és ràbia a mar obert, ràbia que mossega, ràbia que esgarrapa, ràbia que clava cops de puny i arrencaria a urpades el guix de les parets. Avui encara fa més mal l'Alan, la seva mort injusta, la mort que supura tota la violència del sistema que va assassinar-lo, la mort que bufeteja les lluites i fa trontollar l'esperança. F a mal l'Alan, avui, encara més, i arrossega el fil de totes les altres morts de persones trans i LGTB cosides a burles, agressions físiques i escarnis. Totes les morts en vida també, tots els autoodis instal·lats en les ànimes fràgils de tants adolescents. Tots els insults, tots els silencis, tots els desitjos avortats, totes les vides que respiren a mitges entre el voler ser i el pànic de no sobreviure. fa mal, l'Alan, avui, i supura la ràbia en forma de crit. El silenci és còmplice, el silenci els mata, les mata, ens mata.

és un tall en forma de mitja lluna, lilós i profund, massa a prop de l'artell del dit gros de la mà dreta. S'ha tancat bé, però cada pressió imprevista, cada petit cop, cada fregament, et fa saltar de dolor. Totes les feines quotidianes s'han tornat lentes: la dutxa, eixugar cabells, preparar la cafetera, rentar els gots i les paelles del dinar d'ahir. Tot s'atura. El temps s'eixampla. No ignores la ferida: la tens més present fins i tot que quan va obrir-te la carn i va omplir de sang la pica de la cuina. La tens present, la fas present --t'és present. Que no la colpegin, que no la premin, que no la burxin. Que no s'esquinci la pell que sosté com pot la cicatriu. Amb la ferida, el temps s'alenteix, respira, s'eixampla. I tu pots comptar els passos que et porten, un tram cada dia, de tornada a casa.

(https://25dabril.wordpress.com/2008/03/24/cirerers-en-flor/) uno siempre está solo pero a veces está más solo. Idea Vilariño la ferida és el lloc per on entra la llum Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumí Que està segura que ara deus somriure, m'escriu l'amiga ( sra. mare de la Sònia, la "veig" somrient, oi que sí? ). Que em llegeixes, que m'escoltes recitar, que mires com trec forces per no permetre que em tombin els virus. Que deus estar orgullosa de mi. Potser també m'has vist trencar-me avui i anar a buscar la mar a les palpentes. Potser has estat tu qui has murmurat això també passarà  just quan el dolor m'obria abismes darrere les costelles i el cor tornava a estavellar-se contra les parets de l'ampolla. He anat a buscar cirerers en flor per oblidar que tots els comiats desemboquen indefectiblement en tu. Que encara trobo buides les paraules que haurien de consolar-me ( hi és més que mai , hi serà sempre ), que si tu no hi ets com puc torna

quan arribo al barri em reben els focs artificials que acomiaden la festa major. Desvio la ruta habitual perquè no me'ls tapin els edificis de la Meridiana, i baixo pel carrer empedrat on vaig viure fa no sé quantes vides. Avui ha tornat una mica d'aire als bronquis atapeïts aquests dies de mort i desamor, i em sorprenc somrient davant d'un arbre de Nadal amb garlandes blaves que s'entreveu darrere les cortines d'una finestra que un dia va ser meva. Serà un Nadal bonic, aquest que ha de venir. Ja hem començat a cercar complicitats antigues, a inventar complicitats presents, a brindar amb tes-rom i a enviar-nos missatges amb les nostres cares encastades en quatre elfs ballarins i burletes. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè necessitem que ho sigui. Perquè aquest any hi haurà una butaca buida que encara no ens acabem de creure, i vosaltres no ho sé, però jo segur que us voldré a la vora per si se m'acut plorar-la entre torrons i neule

Foto: Toni Moll Gamboa volen bandades d'estornells al cel de Vilanova, mentre a casa el teu ocell de paper arreplega les ales a la taula del menjador. Perquè volis ben alt, va dir-te, i a tu et va semblar possible, probable, estimable. Vivible. P erò encara vas coixa. La vida són els colors bonics dels matins vora el mar i la sorra que t'esgarrapa els pulmons i t'inflama les amígdales. El que no serà mai amb ella i tots els condicionals amuntegats al cossi de la roba bruta. Els versos que ja no pots escriure, les morts properes, els naixements insòlits. I l a mare pertot, com si encara haguéssim d'acomiadar-la.   Sí que hi ha coses que no has dit, i potser no té cap sentit que les escriguis a la rebotiga perquè ho llegeixi algú quan ja siguis morta.  De moment, només tens un ocell de paper amb les ales caigudes que enveja els estornells. 

se brindó en las tabernas  se encendieron farolas en pueblos perdidos y las musas brindaron canciones cuando Pedro llegó Pedro Guerra , "Cuando Pedro llegó" arribes a la mateixa hora que obro els ulls l'endemà de la primera nit en molt de temps que dormo profundament i sense trasbalsos. T'he sentit arribar entre somnis, sostingut per una melodia que acaronava cadascuna de les cèl·lules dels nostres avantpassats amb cordes d'arpa. Has arribat just l'endemà que una ànima vella em posés un emplastre en la ferida antiga, primigènia, absoluta, que tornava a supurar, i m'obrís una mica les costelles per rebre l'alegria com si no hagués marxat mai. Arribes amb la llum i amb llum m'inundes i torno a tenir aquell desig incontrolable d'explicar-ho a tothom, ja és aquí, ja ha arribat, a la fornera i al quiosquer, a la dona que ven cupons a la plaça i al cambrer del Versalles, al dependent de la farmàcia i a la caixera del súper. Laus vol dir ll

para decidir si sigo poniendo esta sangre en tierra  (...) sólo me hace falta que estés aquí con tus ojos claros. Víctor Heredia , "Razón de vivir" assumir que ara toca caminar amb crosses, coixejar lenta, deixar que el món t'avanci per la dreta. Perdre bufandes i jerseis, ulleres i paraigües. Esgarrapar estones boniques a novembre i que el vent n'esborri el rastre d'un sol cop de porta perquè has equivocat la pel·lícula antídot de diumenge a la tarda i acabes de recordar que no hi ha racons, en aquesta ciutat, per als plors incontenibles. Sortir del cine com si plogués, amb pressa d'arribar al barri i tota la pena negra tancada als punys que enfonses dins les butxaques. Preguntar-te si mai sabràs tornar a fer l'amor, si et respondrà la pell, si podràs rescatar el desig dels circuits tallats de la tristesa. Saber més que mai que ara toca caminar lenta, coixejar amb crosses, respirar com els peixos, supurar amor i enyor sota tres capes de roba.

i potser les nostres siluetes també, no ho sé, vestides amb paraules i un barret Blaumut , "De moment" de moment seuràs damunt del llit que et violenta els somnis i no comptaràs els segons que et caldran per aixecar-te. Rescataràs l'aroma del cafè d'ahir per oblidar que no tens cap ganes d'enfilar les hores d'avui. No contestaràs cap mail, no acceptaràs cap amistat nova al facebook per intentar quedar bé, et mossegaràs la llengua i no diràs que ja en tens una mica prou, que potser que no se t'enamorin tant i t'estimin una mica més. No faràs cap judici ni et comptaràs els cabells blancs ni constataràs el rastre impertinent de les ulleres, que avui no és dia de buscar-te els ulls al vidre dels aparadors. De moment acceptaràs que els morts, aquest matí, t'ocupin una mica més d'espai que els vius --una mica més que les carícies, que les complicitats, que les hores de somriures i converses davant d'una cervesa el vespre abans que el fred

el tiempo de llorar, las ganas de cantar Pedro Guerra , "Mi casa está en el mar" M'invento una recepta de cochayuyo per retornar-te una estona avui, que respiro com un peix en una cruïlla sense indicadors ni rètols. Fa tants anys que no en menjava que semblava que fos la primera vegada --el gust de mar, l'olor de mar, l'oceà immens unint-nos i separant-nos, el mossec salat i l'explosió del teu record tot d'una al paladar i a la llengua, com si encara hi fossis. He picat la ceba molt fina, com vaig aprendre a fer guiada per la teva mà experta a la cuina d'una casa que ja no és la meva. He esperat que l'oli fos ben calent i m'he separat un poc per si m'esquitxava. L'alga marronosa i la llet de civada em salven de l'abisme, de la soledat que no entén de raons, que esborra tots els rostres que sé que m'estimen. Em salven de l'espai minvat amb què em conformo a estones, del voler que empenyoro massa sovint. M'invento

ríe, la vida por compasión hay veces que ríe Carlos Chaouen , "Semilla en la tierra" crec que ara ja pots escriure, em va dir ella, t'he llegit avui i he pensat ara ja pot tornar a escriure. I mentre condueixo amb tu al seient del copilot i ens perdem pel Vallès malgrat el tom-tom o potser gràcies al tom-tom penso que potser sí, que el clot a dins la terra ha obert tots els camins que m'obstruïen les venes, i mentre acompanyo el riure que es torna a obrir pas des del ventre -- la risa , la risa -- sento que el voldré dir, que voldré escriure aquest moment d'ara, tu i jo dins el cotxe amb les nebodes al seient de darrere i la nostra complicitat intacta, la dels moments sense dolor, la dels dies de Nadal a la cuina de casa, la de les cigarretes d'amagat a la galeria amb el germà batiscafo explicant acudits dolents i el pastís sempre, sempre, encara per fer. Ara que ric amb tu i l'angoixa de perdre's es dilueix abans de néixer mesclada en les no

Deixar-la en terra i sobrevolar-la unes hores més tard sentint que és pertot, que és endins. Hem mesclat cendres i terra amb les nostres pròpies mans, les mateixes que es van paralitzar fa uns mesos sostenint-li el pes del que ara era, del que encara no podíem assumir que fos. Hem mesclat cendres i terra amb les mateixes mans amb què li acaronàvem els dits i les parpelles adormides els tres dies i les tres nits que va transitar per no sabem quin territori abans d'anar-se'n.  I s'àvia, quant pesa, ara? , pregunta la neboda.   Gairebé gens, li dic, ara és un vestit lleuger que deixem en terra, al peu d'una planta sense nom que fa flors vermelles encara a la tardor, perquè el seu record  també   voli lleuger, perquè no ens pesi com fins ara als músculs i a les costelles i no ens enredi filferros de malsons a les pestanyes. S'àvia no pesa, ara, li dic. Avui ja no. I sí, potser li va fer un poc de mal morir-se,  perquè morir de vegades deu fer mal, com fa mal néixer a

A l'alba, Cristi no todo fue naufragar m'endevina. Em truca i m'abraça amb la veu. Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar? En algun moment que no recordo he abandonat l'aigua que ens va unir nou mesos a tots tres en el ventre d'ella i he saltat a un illot de pedres, amb cabra i sense palmera. He amollat la corda de la barca tan ràpid que m'ha cremat els palmells de les mans mentre em fugia, i he deixat de navegar amb ell en aigües profundes --he deixat de ser germana i filla, còmplice i criatura, companya i esquitx de carn bessona dins d'un úter. No he fet cap foguera per enviar senyals de fum ni he escodrinyat el cel amb l'esperança d'albirar l'estela d'un avió. He collit rostolls d'entre les roques per alimentar la cabra i he buscat repòs només en la meva ombra.  Hauria d'haver sabut que a ell no li calien els senyals de fum. Que no li han calgut mai. Com estàs, fa temps que no parlem.  Torn

El teu llibre promet, t'han dit avui, i has pensat que les promeses no existeixen. Com els condicionals, diuen els savis, com el passat, com el futur, allò de l'ara.  El teu llibre promet justament ara que tu ja no creus en cap promesa i molt menys en els versos que diu que diuen que tornaran a venir. Ara que el cos se t'ha tornat a fer crit entrebancat a les costelles i ahir hauries dormit amb algú i avui no sabries ni com rebre una abraçada. Passeges els versos i la febre per una nit tan fosca com les teves nits d'estiu a l'illa i xerres més del compte per no escoltar el vent que et bufa dins l'orella esquerra.  De tornada a casa, engegues la ràdio del cotxe. A dos-cents metres del teu carrer ensopegues el camió de les escombraries. Respires fondo, atures el motor, deixes la música encesa. I ho plores tot. 

Foto: Carolina Cristóbal Palacio s i et sorprèn com pot arribar a fer-se costa amunt un dilluns després d'un cap de setmana de retrobaments i complicitats. Després de les abraçades, de la plastilina, del pastís que mai no es fa a l'hora que toca i que ens acabem menjant sempre una mica tebi. De les cigarretes índies fumades d'amagat a la galeria, la porta de la cuina mig oberta, amb la germana que em sap, que em mira de reüll, que em diu Tot bé?, que sap que no, que m'escolta i després em diu No ets imbècil, només ets reincident. De l'escalfor de dins quan riu, quan ric. Com pot arribar a enfilar-se sense pietat aquest dilluns inacabable després de les converses al balcó i de les salsitxes amb ceba, dels regals i dels cors de purpurina. De la neboda gran mirant fixament les fotos de la mare clavades al suro amb xinxetes de colors. Un dilluns després del teu missatge imprevist just quan et pensava, just quan desitjava --vés a saber per què avui, vés a saber

La pluja, avui, t'ha respectat tots els trajectes que havies de fer amb la moto, com si et sabés els horaris i et concedís una, dues, tres, quatre treves en la teva jornada interminable. I encara hauries volgut la ubiqüitat, els universos paral·lels, ser aquí i allà, al Contrapunt escoltant versos que de moment només has pogut llegir i al concert de les Akelarre, a la península fent ponències que no havies fet mai i enllà del mar aplaudint la menuda mentre bufa les espelmes, en el silenci descansat de casa i al seu llit, ara mateix, posats a demanar. Encara hauries volgut més, ho hauries volgut tot, però l'avarícia surt cara i agraeixes simplement que no plogui quan tornes a casa amb l'asfalt mullat, que la roda de darrere no patini encara que a vegades ho sembli i que no et trobis el camió de les escombraries just a tres carrers abans d'arribar a casa. Agraeixes l'olor de branques mullades quan entres al barri i et torna a venir la sensació de fa un parell de

la teva illa s'esborra sota la pluja mentre falten pocs minuts perquè facis anys i a Barcelona fa dies que hem començat el compte enrere esperant que arribis i ens facis una abraçada de les teves, arrencant a córrer per la vorera de casa amb els braços oberts fins a aterrar en aquests altres que t'enyoren. Plou i plou i plou a Menorca, avui, i als mapes meteorològics desapareix la terra i a mi m'agafa un calfred inquiet. Em demano si en deus tenir, tu, de por, aquest vespre. Si voldràs que t'agafin els peus quan els trons facin retrunyir les parets de l'hortal i els llamps esquincin el cel sense estrelles i sense lluna. Si et taparàs les orelles quan xiuli el vent, si et posaràs la caputxa lila com quan buscàvem flors pel camp de vora casa i s'aixecava l'aire fred de març i sacsejaves el cap i arrufaves els llavis, No m'agrada es vent, no m'agrada es vent!!! O si deus dormir tranquil·la, ara mateix, mentre la teva mare ofega la inquietud prepa

que està enamorada, em diu, si veiessis com li brillen els ulls quan parla d'ell!, i és com si la tornés a tenir aquí, al menjador de casa, menuda i expressiva, demanant-me que li agafi els peus per travessar la por que li provoca la tempesta de neu de la seva pel·lícula preferida de dibuixos animats. No em costa gens imaginar-la extasiada parlant del nen de vuit anys que l'enamora --li dobla l'edat, però ja ho diuen, que en l'amor això no té importància--, i m'adono que em fa de mirall, que la imagino i reconec l'escalforeta al pit, el somriure permanent, la llum especial dels ulls. Li envejo l'espontaneïtat i l'absència de judici. Ningú no li diu que no estimi, que no expressi, que no en parli. Li envejo l'espai que habita lliurement, sense expectatives ni enyoraments, sense exigències ni normes. Intento imaginar com deu ser estimar així, desitjar així. I taral·lejo una rumba com un mantra, sense nostàlgia i sense condemna. 

i els moments de mirar enrere  et faran gràcia i et faran mal mira enrere, el pare, aquests dies. I l'assalta el neguit d'haver pres decisions des de la por. D'haver-les mantingudes estintolades en una lleialtat que ara no sap si té sentit. Parlem més que mai aquests dies. Parlem i concloem que l'amor no es comercia. Que tanmateix els anys viscuts amb plenitud, tant si ens vam equivocar com si no, valen sempre la pena. Que ell no seria aquí si. Que tampoc no seríem aquí nosaltres. M'escolta quan li dic l'enamorament i el desig, l'enyor i la tristesa. Per primer cop no em diu Tens la pell molt fina , per primer cop obre molt els ulls i diu Si que em sap greu . Parlem i concloem que Déu estima a canvi de res. Que a la guerra era normal que els nens petits tinguessin por de les bombes i fessin promeses morts de pànic en un soterrani. Que la vida dóna per viure moltes vides. Que la mare, sens dubte, era la més dona més bonica del barri de Forestal. I que

M'explica que un alumne li ha donat records "de part de la meva mare". "I qui és la teva mare?" Repeteix el nom i  en comptes de recordar-la a ella imagino només aquest noiet de dotze anys que no conec i que segur, segur, deu tenir els seus ulls. Que seurà en un dels pupitres de fòrmica des d'on vaig passar tantes hores, a la seva edat, somiant desperta el rostre i el cos i el somriure de la seva mare. I ve tot com si no fos ahir, com si no fos un somni ( el meu amor petit, com de mentida ...), vénen les ruïnes de l'amor ocult, la delícia inconfessable del secret, la meravella i la covardia, la ignomínia pública, els xiuxiuejos burletes al pati de l'escola. Tornen el pànic i l'autoodi, els dietaris delators cremats en un pot de llauna al balcó del pis de Meridiana, les idees de suïcidi, la paràlisi, el sistema nerviós construint un mur que havia de deixar-la a ella, per sempre més, a l'altra banda. Però sobretot ve l'amor, intacte, sen

(...)  el meu silenci és un riu d'aigües fosques cap a tu (...) Anna Montero i ara penses que ella sabria dir-ho. Que sabria escriure exactament el que se sent quan et sents com ara. I que ho faria fàcil, com si no li costés gens. I que ho faria proper, i autèntic, i bell. No bonic, ni sensible, ni totes aquestes coses que diuen quan parlen del que les dones escrivim. Autèntic, bell, proper. Real fins al moll de l'os --vida fins al moll de l'os. Penses que ella sabria dir-ho i que a tu et calmaria llegir-ho. Que aniries a dormir sense aquest cabdell de filferros enredat a les costelles. Ja no creus que algun dia arribis a trobar les paraules del desig , ni saps gaire de què et servirien ara. Més aviat creixerien com arrels que sobresurten de la terra i et farien ensopegar una vegada i una altra. Val més no burxar les punxes, t'han dit avui, esperar que surtin soles, demanar secretament que no facin call. Renunciar als mots, tancar la llibreta a la

un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s'obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies --fa nits-- que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l'aire no s'enrareixi. Que t'abriguen el cos les nits d'hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l'esgotament, una última nit en blanc --ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t'haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d'abraçades amigues que travessen l'ànima i la calmen--, queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N'aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t'estimo fins a la pols de le

fotografia de Manel Zaera torna, capritxós, el fred de sobte, i t'enxampa amb pantalons curts i sandàlies damunt la moto, camí de casa. Constates que encara tens la pell i la història arrapades al cos, però el verí s'ha dissolt una mica, expulsat pels cops de puny que vas descarregar ahir contra el sac de boxa. El vas sentir després, amb els músculs lassos i l'ànima momentàniament en blanc. Lliscava per la carn obrint-se camí a través de les artèries, i abandonava el cos com un esperit malèvol destorbat per la pregària atroç d'un exorcista. Al vespre ja no t'espesseïa la sang i t'hi cabien les cançons, l'agraïment i la tendresa. No saps quants assalts et queden encara abans que l'odi es transformi en alguna cosa semblant a la indiferència, però la primera descàrrega ha obert definitivament la veda. Calia només acceptar l'esqueixament, el cop de puny a les costelles, la humiliació i la impotència, el teu ventre partit en dos com l'asfalt

Fue necesario, dieciséis años atrás, rellenar, emparedar y, luego, olvidar la abertura que el asesino había excavado en su vida. Y ahora se abría, brutalmente, ante sus pasos, sin razón. Fred Vargas , Bajo los vientos de Neptuno sense raó. Brutalment. Davant les passes que fins fa uns segons confiaven encara en el present mentre drenaven la tristesa inevitable sense pressa i sense pausa. Brutal, imprevista, fent la traveta quan miraves amunt cercant el cel de l'enèsim laberint, quan et semblava haver-lo entrevist darrere quatre núvols esparsos. La ràbia és negra i profunda com el pou de tots els teus vertígens. Com l'odi que vomites per la boca quan arribes a casa. Has deixat de ser la noia-complaent-de-somriure-bonic-que-ho-entén-tot-i-tot-ho-perdona per convertir-te en la dona que reconeix la ferida, que crida avui per escopir el dolor antic, el dolor callat, el dolor no permès, com si estigués parint un monstre que li esqueixa el pit amb una brasa. La dona que no

The moon in the bureau mirror looks out a million miles (and perhaps with pride, at herself, but she never, never smiles) Elizabeth Bishop , "Insomnia" la veig ara mateix, des de la finestra de casa. La miro i em sap una mica de greu que comenci a minvar. També minva l'estiu, encara que no ho sembli, però no sé si això em sap greu. La miro minvar i enfilar-se damunt del pati del casal d'avis i penso que també és bonica aquí, en aquest racó privilegiat de la ciutat, amb cel pertot i cases baixes. També aquí. Si hi fossis, brindaríem amb vi negre per l'última lluna plena d'estiu. Si hi fóssim, aniríem fins al final del poble, just on comença la negror inquietant del camí d'Alendo, per posar a prova la nostra valentia i espiar el ple entre les branques fosques dels arbres. Apamaríem la por i sabríem que aquest neguit no té res a veure amb el que es respira al bosc, en el camí que s'enfila a llevant. Allà hi ha milers d'ulls que et

Pida un deseo, mi niña , diu ella, que aquest vespre és com una mare immensa, com una mare infinita. Des del primer plat que hem anat traient el cap pel balcó, ara l'un ara l'altre, per veure si la lluna es decidia a sortir darrere les muntanyes. És la reina de la nit que hem estat esperant tot el dia, però que ha hagut de compartir el tron amb altres esperes que ens han omplert d'il·lusió aquesta setmana: el dinar de comiat, la instal·lació dels artistes a l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, la taula llarga per al darrer sopar. Demana un desig. Com si fos el teu aniversari. Com si te'l meresquessis. Com si el volguessis de veres i sense dubtes. Demana un desig. Al carrer, just allà on s'acaba el poble, la reina ens ha rebut amb un halo ataronjat que l'envoltava, com un vestit de festa. Última lluna d'estiu. Camins de bosc, pors ancestrals, històries de milicians durant la Guerra Civil, de famílies que fugen de l'holocaust, paisatges inq

So you're with someone that makes you feel  like one  of those men  who is invincible. I'll go home tonight, pour a glass of wine, tell myself how pretty I am. Just don't tell me more and I'll be fine. Cèlia Pallí , "I'll be fine" servir-te un got de vi, repetir-te que ets bonica, que tornaràs a estar bé. Somriure recordant que un dia vas pensar que amb ella hauries fet allò de les novel·les, tancar-vos dos dies sencers en un hotelet de la costa i no sortir per res de l'habitació. Recordar també que algun matí d'hivern es feia el miracle i els condicionals deixaven de fer mal una estona -- et besaria, t'acaronaria els dits sobre la taula, et diria a cau d'orella el que em torna al cos i al cor totes les hores que no ets a prop --. Que algun vespre eres capaç, fins i tot, de descartar els subjuntius -- tant de bo pogués tornar a dormir una altra nit amb tu --. Que el plaer era tan difícil de contenir com el dolor.  A

busque paraules per dir  la teua absència,  aquest estiu que un vent sense nom crema. (...) Anna Montero "És la meva església", em diu, "hi té gravat l'any que jo vaig néixer i l'any que va morir la meva mare". M'ofereix un te que em transporta als meus dies a Irlanda, la terra que l'acull des de fa anys, i em somriu amb una tendresa que no he sabut trobar en els seus dibuixos atapeïts de ratlles nervioses, enèrgiques, negres.  "I miss my mum", diu de cop i volta.  "I miss mine too". I no cal res més. Avui ja no (em) cal res més.

la tinta que els dos vam estalviar-nos la gasto ara per dir-te que plou, que fa fred, que res no abriga prou, que l'hivern és com equivocar-se. Manuel Forcano , "VI.Carta", Corint  Agafo fred llegint a l'ombra en un revolt amagat del camí de Burg. Descobreixo Forcano ( I el fred de no saber què contestar-te ) i assaboreixo a soles i en silenci l'impacte de les primeres vegades. No saps com envejo que no haguessis escoltat mai abans Silvio , va dir-me un dia fa molts anys, i en aquell moment no ho vaig acabar d'entendre. Una mica sí. Com el primer dia que vaig beure mate, com el primer cop que vaig tastar les nous de macadàmia. I afegiria avui, tant temps després, com el primer cop que vaig besar-la, com la primera olor que em va quedar impresa en el cor del desig, com la primera cicatriu que vaig estimar en el cos d'una altra. Forcano diu l'hivern i jo agafo fred al camí de Burg, però l'estiu m'esclata a fora i a dins, com

t'estimo fins l'ombra el que ara escric es capbussa en ombres mentre el que visc fa esclatar la llum damunt de les teulades. No són del tot meves, les ombres que busco anomenar, i tampoc no ho és del tot la llum d'aquests dies a la muntanya. O ho són però semblen un reflex, un mirall bellugadís i incert, de lluna pàl·lida. Potser per això no m'incomoda la primera persona i se'm fa un poc més fàcil conjugar els verbs en present. Torno a trepitjar camins enyorats, retrobo persones estimades i estimables, fotografio paisatges que conec de memòria, recupero olors   que recorden la vida. Somric molt. Torno a menjar amb gana, amb ganes, amb gratitud. Brindo amb ulls lluents d'alegria rescatada, de felicitat efímera pouada d'algun aqüífer que desconec i que encara em deu córrer per les venes. I dormo un altre cop profundament, com una criatura. Darrere els mots i a l'obaga del camí, respiren sense pausa la meva ombra i la meva llum --l'enyor de

decidir que reduiràs la por a la mínima expressió. Que no et posaràs la tireta abans de la ferida. Que no avançaràs cap futur. I aconseguir-ho. Sobretot, aconseguir-ho. Omplir els teus dies de repòs, de capbussades a l'aigua gelada d'un riu, de riures d'infants i cançons dins d'una furgoneta. No poder deixar de mirar el cel. Aturar-te en el paisatge i que se t'aturi tot a dins: la pena, les presses, l'enyor, el desig tallat en sec. Respirar i que passin coses --que es moguin les peces del teu món com si fossin un Tetris i gairebé en puguis sentir el clec-clec a mesura que van encaixant les unes amb les altres, encara que continuïn deixant forats buits, encara que no prometin cobrir-te les espatlles per sempre. Que desaparegui l'amenaça només amb una bufada, amb un sospir, amb un mirar a una altra banda --a les ungles dels peus , als voltors que planegen damunt els camps de Castella, als rínxols de la germana. Avortar la por per decisió pròpia, per dec

Viatgem, et va dir un estiu, per trobar a faltar els qui ens importen. Per enviar postals de paisatges amb boscos i platges paradisíaques a qui sigui que enyorem, a qui sigui que ens  ha vingut al cap en cada revolt dels dies de parèntesi. Viatgem per trobar a faltar la gent que ens importa, va dir, i era bonic, perquè volia dir-me que m'havia trobat a faltar, que li havia vingut al cap en cada revolt dels dies de vacances, que tenia ganes de retrobar algun dels nostres racons clandestins sota les voltes d'una plaça o en un bar de menús de l'Eixample, de tornar-me a besar amb urgència a l'ascensor del pis de sa germana. Era bonic que ho digués però no deia res dels viatges de buit, dels que comences sabent que qui sigui que enyores, qui sigui que t'ha vingut al cap en cada revolt de les nits de parèntesi, no serà al lloc de sempre quan hagis tornat. Que tampoc hi seràs tu. Que no saps, de fet, on seràs tu. I que l'enyor no esgarrapa de veres fins que no

tienes miedo a que te hagan daño y te haces daño con tanto miedo Chavela Vargas lo que eres me basta quan t'enamores d'un camí i entens que podries recórre'l una vegada i una altra, d'anada i tornada, tots els dies de la teva vida. O quan arribes a un raconet de món a 1.305 metres d'altitud i t'adones que ja no podràs deixar de tornar-hi. Respires i passen coses --falciots a Sitges, tempestes a Farrera, el cel inacabable de Sòria des de la finestra d'una casa que voldries que fos teva, o l'olor d'ella, fugissera i irreal, en un carrer a centenars de quilòmetres de la seva pell. Tornes a taral·lejar cançons en una furgoneta atrotinada, camí d'on et portin, i a cada quilòmetre et sembla que oblides on tenies amagades les pors, on havies arraconat les ferides. Torna una cançó i agraeixes haver viscut almenys un moment que hauria pogut fer-te escriure aquella frase  -- mai seré feliç com ho he estat aquesta nit --, i alguna cosa es posa a

serem cinc-centes, serem mil "Cançó de fer camí", M. Mercè Marçal crear la possibilitat. Que en el moment en què et sembla que el cel no s'obrirà mai més i que caminaràs per sempre amb el pes d'aquesta xafogor que t'empantanega les neurones i t'afluixa les ganes, apareixen cares conegudes que no sabies que, i et sents una mica menys en fals, una mica més en terra. I comença a afluixar-se el nus i es crea la possibilitat, el miracle. I t'enamores a primera vista d'uns versos que diuen el teu amor, la teva mort, el teu desig. Així, com qui no vol la cosa. Com et vas enamorar d'ella una tarda qualsevol de novembre. Com t'enamores dels llocs on després no pots deixar de tornar. Mastegues els versos que ja formen part de tu i dius els teus i el món torna una mica al seu lloc, o almenys a algun lloc que no trontolla. I llavors apareixen ells . I ve l'Ovidi com si hi fos de cos present. S'esquerda alguna altra resistència, una que et

Foto: Marta Pérez Sierra Saudade las mujeres que dejaron de sentarse en el sillón de flores, las que hablaban y reían y eran tan fuertes que parecía que la vida no iba a poder vencerlas nunca. El eco de su risa, de su voz (...) " También esto pasará " , Cartografiando el vacío Are you really here or am I dreaming? I can't tell dreams from true for it's been so long since I have seen you I can hardly remember your face anymore "If you want me" , Marketa Irglova / Glen Hansard la corba harmoniosa de la teva lletra disciplinada a les pàgines d'una agenda de quan encara tenies dies. El bolígraf contundent, sense dubtes. Sense remordiments. Gargots desacomplexats quan equivocaves una paraula. Una línia recta, horitzontal, per ratllar la frase que ja no, per encetar-ne una altra o continuar la primera des d'un altre revolt. La teva lletra perfecta esculpida a cops de regle per una mestra que adoraves. La teva lletra sense tu. L

Mateus André helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer --als dies que vam fer l'amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l'altra banda de la barra del bar, a l'altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies --les nits-- que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l'alegria rara dels vespres de lluna plena que t'escrivia tronades declaracions d'amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l'amic de l'ànima, i la música d'abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l'estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l'ara, allò de l'aquí, la pluja d'estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d'asfalt mull

Fem la guerra als coloms insolents que insisteixen a envair la nostra taula mentre ens partim uns fideus orientals i una amanida en una terrassa encara amb massa sol. Recordo Lisboa, un tumult d'ales negres abocant-se damunt la taula del costat i devorant les restes de menjar dels clients que acabaven de marxar, i només torna l'angúnia, que s'assembla a aquesta d'avui però sense el riure d'ella, que li ve de més enllà d'endins i se m'emporta als dies que l'alegria era fàcil. Foragitem els coloms entre fàstic, ràbia i riures, i volem pensar que han estat els astres els que ens han dut aquests dies la fúria i el neguit. Que no és la pena, que no és l'enyor, que no és l'enèsim matí de filferros al coll i pedres al pit. Que no és el joc dolorós que et deixa fora del cercle, sense cadira, i ja no saps si fa més mal quan et deixes guanyar al primer intent o quan hi poses la vida sencera, el desig sencer, l'ànima sencera. Demà tornarem a nedar j

Sant Andreu, 19 de juliol de 2011 tinc tant d'amor per donar  acumulo tant d'amor  que omplo capses de sabates Clara Peya "Abraçabres", Mímulus cada dinou de juliol caurà una altra tempesta insòlita   perquè cap de nosaltres no oblidi mai el brot que sostenia la branca que una ferida en carn viva ens acaba d'esqueixar pel mig.  l'endemà, continuarem acumulant l'excedent d'amor dins de les capses de sabates on ella desava fotos, dedicatòries, postals i medalles, i oblidarem només la por que ens fa no saber encara en quin moment acabarem de caure.

Death is the opposite of everything Susan Sontag la mare tenia uns pits rodons i bonics, amb el mugró menut i net. Fibrosos, quístics, alarmants. No li agradava el seu ginecòleg, que també va ser el meu, perquè era rude i antipàtic i amb prou feines et dirigia la paraula. Perquè no et mirava mai als ulls quan li parlaves, perquè no li demanava què, perquè no li preguntava si. La mare anava despullada per casa a l'estiu perquè no suportava la calor, i a la platja mai no s'allunyava si no tocava peu perquè amb prou feines sabia nedar, però un dia es va llançar vestida a la piscina i em va salvar de morir ofegada. La mare tenia el cos ple de piguetes marrons i la pell se li emmorenia fàcilment. Desafinava molt quan cantava. Cantava sempre que li venia de gust. I les mans li feien olor de ceba i de farina, de pa torrat, de cafè dels matins.  Els meus pits no són bonics ni rodons ni tenen el mugró menut i net. Són pits fibrosos, quístics, alarmants. M'agrada la meva g