vermella


no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió
"Con la frente marchita", J. Sabina

qui t'ho havia de dir, que aquell vespre veuries sortir la lluna plena al mar per primera vegada a la vida. Ni hi havies pensat, que a la teva ciutat la lluna sortia darrere del mar. Tampoc no sabies que podia ser tan vermella, tan rabiosa, tan salvatge. Us vau quedar mirant-la molta estona, gairebé sense respirar. Ella potser tampoc no havia vist mai sortir la lluna plena grossa i vermella darrere el mar d'una ciutat. A tu gairebé et va fer nosa el miracle. Si no hagués estat per la lluna, l'hauries besada allà mateix, a les roques de l'espigó. Tan a la vora l'una de l'altra, tanta estona, i tan aferrades encara a les paraules que distreien del desig. Tenia la veu trencada i el riure fàcil, i feia olor d'espígol i de llenya, de muntanya, de vida lliure --de tot el que tu anhelaves les tardes d'hivern ventoses i fredes vora la mar bruta de la teva ciutat. L'hauries besada allà mateix, abans que acabés la frase següent. Però va sortir la lluna, vermella i grossa, com un somni antic. I el bes que no us vau fer es va quedar damunt la sorra, mort de fred, esperant que algun dia tornéssiu a buscar-lo. 

Comentaris

Sara B ha dit…
quants petons només desitjats, deuen formar un mar, damunt del mar?
8 de desembre de 2014, a les 13:08
novesflors ha dit…
De vegades, el que no va passar mai ho mantenim amb nosaltres intacte, i no mor, i ens acompanya. De vegades.
8 de desembre de 2014, a les 18:51
Anònim ha dit…
Lluna en mar d'hivern
en saó, botida amb vi
gens freda, ni absent.
8 de desembre de 2014, a les 21:31
Maria Gaetana ha dit…
Un ritme fluix, Anònim. Vejam això:

Temps de sàlvia.
Neix la lluna, de festa.
Aigua i llàntia.

Maria Gaetana A.
9 de desembre de 2014, a les 9:52
Sílvia ha dit…
Els petons de pensament no s'obliden mai. Preciosa la imatge!
9 de desembre de 2014, a les 21:48
Anònim ha dit…


*

de bosc flairaves,
i la lluna ens besava
ran de l'onada

*
10 de desembre de 2014, a les 0:29
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació