vermella


no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió
"Con la frente marchita", J. Sabina

qui t'ho havia de dir, que aquell vespre veuries sortir la lluna plena al mar per primera vegada a la vida. Ni hi havies pensat, que a la teva ciutat la lluna sortia darrere del mar. Tampoc no sabies que podia ser tan vermella, tan rabiosa, tan salvatge. Us vau quedar mirant-la molta estona, gairebé sense respirar. Ella potser tampoc no havia vist mai sortir la lluna plena grossa i vermella darrere el mar d'una ciutat. A tu gairebé et va fer nosa el miracle. Si no hagués estat per la lluna, l'hauries besada allà mateix, a les roques de l'espigó. Tan a la vora l'una de l'altra, tanta estona, i tan aferrades encara a les paraules que distreien del desig. Tenia la veu trencada i el riure fàcil, i feia olor d'espígol i de llenya, de muntanya, de vida lliure --de tot el que tu anhelaves les tardes d'hivern ventoses i fredes vora la mar bruta de la teva ciutat. L'hauries besada allà mateix, abans que acabés la frase següent. Però va sortir la lluna, vermella i grossa, com un somni antic. I el bes que no us vau fer es va quedar damunt la sorra, mort de fred, esperant que algun dia tornéssiu a buscar-lo. 

Comentaris

Sara B ha dit…
quants petons només desitjats, deuen formar un mar, damunt del mar?
novesflors ha dit…
De vegades, el que no va passar mai ho mantenim amb nosaltres intacte, i no mor, i ens acompanya. De vegades.
Anònim ha dit…
Lluna en mar d'hivern
en saó, botida amb vi
gens freda, ni absent.
Maria Gaetana ha dit…
Un ritme fluix, Anònim. Vejam això:

Temps de sàlvia.
Neix la lluna, de festa.
Aigua i llàntia.

Maria Gaetana A.
Sílvia ha dit…
Els petons de pensament no s'obliden mai. Preciosa la imatge!
Anònim ha dit…


*

de bosc flairaves,
i la lluna ens besava
ran de l'onada

*

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Bona Pasqua

SOBRETOT AMB EL QUE NO